Edicions anteriors PEI

PEI 2014



Avalat per una trajectòria de sis anys i una àmplia repercussió internacional, el PEI ha servit de dispositiu de formació d'individus capacitats per experimentar en l'espai institucional sense perdre de vista el context social i les condicions polítiques de les institucions de l'art i la cultura.

Situat com a frontissa entre el museu i la universitat, el PEI rebutja la divisió tradicional de sabers i les lògiques museístiques de la indústria cultural, així com l'ecosistema de formació de la "força de treball intel·lectual" en el context neoliberal. D'aquesta manera, el PEI posa en qüestió que les nocions establertes de "gestió cultural" i les seves tècniques siguin l'únic procediment per operar professionalment en el sistema de producció artístic i cultural; per contra, assumeix la necessitat d'una pedagogia elaborada des dels sabers subalterns que posa èmfasi en les teories crítiques, les gramàtiques del feminisme i els llenguatges i les pràctiques de descolonització.

El PEI està constituït per espais mòbils de treball interconnectats i generadors d'una pluralitat d'activitats. Aquests espais de formació i crítica s'articulen entorn a tres línies d’investigació troncals (Teoria i crítica, Tecnologies del gènere i Imaginació política) i set matèries complementàries (Epistemologies descolonials, Economia de la cultura, Estratègies del desig, Dret a la ciutat, Art, visualitat i representació i Polítiques performatives). Les diferents matèries es van trenant al llarg del curs a través de seminaris i conferències, així com un conjunt de tallers dedicats a la investigació d'arxius, l'elaboració de cartografies, l'experimentació discursiva o curatorial i la producció d'estratègies d'intervenció cultural i social.

Claustre i professorat 2014-2015

Direcció: Paul B: Preciado

Equip docent permanent: Manuel Asensi, Xavier Antich, Franco Berardi (Bifo), Jordi Bonet, Marcelo Expósito, Paul B. Preciado, Guillermo Gómez-Peña y La Pocha Nostra, Ana Longoni y Suely Rolnik.

Professors convidats: Jesús Carrillo, Catherine David, Georges Didi-Huberman, Michel Feher, Itziar González Virós, Yaiza Hernández, Brian Holmes, Walter Mignolo, Miguel Morey, Quim Pujol, Jorge Ribalta, Valentín Roma y Pedro G. Romero, Jorge Ribalta entre otros.

Professors convidats d'edicions anteriors: Doug Ashford, Zdenka Badovinac, Lars Bang Larsen, Enric Berenguer, Jordi Borja, Rosi Braidotti, Judith Butler, Ximena Briceño, Christophe Broqua, Pablo Ciccolella, Jeffrey Cohen, Lisa Collins, Beatriz Colomina, Douglas Crimp, David Harvey, Elisabeth Lebovici, José Esteban Muñoz, Miren Etxezarreta, Safaa Fathy, Maurizio Ferraris, Michel Ferrer, Devin Fore, Maria Gough, Gabriela Gutiérrez Dewar, José Luis Pardo, Robin Kelsey, Andrew Kirby, Rita McBride, Jordana Meldenson, Chantal Mouffe, Francesc Muñoz, Lluís Ortega, Doina Patrescu, Cynthia Patton, Jorge Pedemonte, Pilar Pedraza, Víctor Pimstein, Carlos Prieto, Ferran Pujol Roca, John Rajchman, Jacques Rancière, John Roberts, Joan Roca, Emmanuel Rodríguez, Anne Sauvagnargues, Allan Sekula, Neil Smith, Gayatri Spivak, Eyal Weizman, Brian Winston y George Yúdice.

Editorial 2014 a càrrec de Paul B. Preciado

Les transformacions del capitalisme cognitiu durant l'última dècada han situat la producció cultural i la pràctica educativa en una nova cruïlla. D'una banda, constatem el creixent protagonisme de la cultura en les formes de producció de l'economia immaterial. Per una altra, ens enfrontem amb el buit progressiu de les institucions pedagògiques i culturals incitat per les reformes neoliberals. Hem deixat enrere el moment en el qual l'esfera de la cultura podia entendre's com un contrapoder autònom i exterior als processos de producció de valor del capitalisme. Si els últims anys del segle XX van estar marcats per la «crítica institucional», ara el repte és engegar processos constituents i imaginar nous marcs institucionals des dels quals produir saber i valor. És aquesta urgència la que ens porta a definir el Programa d'Estudis Independents (PEI) com un projecte de pedagogia radical i d'activisme institucional.

El nostre compromís amb les pedagogies radicals i amb la recerca militant s'explica revisant la nostra història recent: Xavier Antich, Manuel Asensi, Marcelo Expósito, Jorge Ribalta i jo mateix, que hauríem de constituir després el nucli de l'equip pedagògic del PEI, vam començar fa ja més de deu anys a explorar l'interval entre la pràctica artística i la producció política i social a través de seminaris i tallers experimentals que tenien lloc en els límits del museu. La nostra convicció era que la resistència ja no podia operar-se des d'un fora total de la institució, sinó que havia de transformar la institució mateixa, redefinint les seves fronteres, modificant la seva arquitectura cognitiva. Situats en el museu com a espai d'acció, ens semblava urgent desmarcar-nos del màrqueting de màsters curatorials en els quals l'alumne és entrenat com un agent flexible de la producció postfordista. Enfront de l'hegemonia del dispositiu exhibició i a la inflació de la figura omniscient del curador, la nostra aposta és crear espais de recerca dins del museu, que posin l'art en diàleg amb les pràctiques crítiques i amb la producció social. Provinents dels moviments antisistema, feministes, Queer i de l'escriptura i la crítica enteses com a formes d'acció directa, decidim habitar les fissures existents entre la institució museu i la universitat com un talp experimental des del qual produir formes i significats susceptibles de ser compartits col·lectivament i de funcionar com a vectors d'emancipació política.

Sabem que l'educació no és un lloc neutre. Com ens han ensenyat les tradicions del feminisme i de la descolonització, l'espai pedagògic es constitueix durant la modernitat com un lloc de normalització del cos i de la subjectivitat en el qual es reprodueixen les segmentacions pròpies de la raó patriarcal, colonial i dels ordres de producció capitalista. Si l'aula és el cor de l´episteme normativa d'un moment històric, pot ser també el laboratori des del qual engegar metodologies mestisses i sabers subalterns. És necessari qüestionar les particions de les disciplines acadèmiques, la separació entre pràctica i crítica, entre art i política, però també la relació vertical entre professor i alumne, el coneixement entès com a propietat privada, la distribució de registres doctes i populars, l'exclusió del cos en les genealogies crítiques… El que defineix a la pedagogia radical és la certesa que l'aula, el seminari de recerca o el taller han de ser redefinits en cada instant com a espais democràtics. Ens situem en una genealogia de pràctiques pedagògiques experimentals: la Black Mountain, les escoles populars i feministes, el Feminist Art Program del CalArts, el treball de Félix Guattari i l'experiència d'invenció institucional en La Borda, la producció de contrasaberes biopolítics durant els anys vuitanta i noranta en col·lectius activistes com ACT-UP… Entenem a l'artista i al crític com a «activistes culturals», per dir-ho amb Douglas Crimp, en la mesura en què la pràctica artística i crítica són llocs en els quals es posen a prova i s'experimenten nous llenguatges i noves tècniques de subjetivació dissident.

En els últims anys, gràcies a la col·laboració d'un equip docent d'una generositat i un talent *inigualables i a la intel·ligència i l'entusiasme dels nostres alumnes, ens hem consolidat com un programa d'estudis reconegut acadèmicament que atreu en cada edició a un nombre creixent d'estudiants internacionals. Penso aquí en la participació indispensable durant aquests anys de Franco Berardi Bifo, Jordi Bonet, Ana Longoni i de Suely Rolnik, i també Allan Sekula i Neil Smith, que ja no estan amb nosaltres, sense oblidar el rizoma de col·laboradors que han contribuït a donar contingut a les línies de recerca del programa: Judith Butler, Angela Davis, Michel Feher, Dona Haraway, Brian Holmes…, i que formen la nostra diàspora crítica. Penso també a la xarxa cada vegada més extensa de exalumnes que funciona avui com una autèntica «Internacional» crítica, afectiva i artística capaç de generar projectes que s'activen en altres contextos i altres institucions, des del Royal Collage de Londres fins al Museu d'Art de Lima, a Perú. Durant aquests anys els nostres alumnes ens han ensenyat altres sabers somàtics, altres plaers discursius, una altra creativitat militant.

El nostre repte comú és elaborar noves gramàtiques que ens permetin descodificar críticament l'arxiu colonial, la història del capitalisme, així com la història de l'estètica, entesa com una iconografia general de formes i de maneres de comprendre i sentir. Però també estem embarcats col·lectivament en la realització d'una cartografia de llenguatges i tècniques de resistència a la dominació que ens permeti elaborar una alternativa epistèmica als models somàtics i cognitius proposats per la gubernamentalitad neoliberal. Aquest exercici d'invenció col·lectiva desborda el marc acadèmic i dibuixa la possibilitat d'una nova ciutadania.

Paul B. Preciado
Direcció acadèmica 2014 - 2015

Continguts relacionats

Vídeos

Documents