Architettura dello Specchio, 1990

Dins del mirall hi sóc jo, hi som nosaltres. On? Quan?
Som dins del mirall quan som aquí i quan som allà.
Jo em veig, o potser no em veig, mentre tu em veus al mirall. Però no hi som només nosaltres i qui hi ha aquí davant, ara, i qui és lluny i, no obstant això, dins del mirall. Ben al contrari, nosaltres som dins del mirall també quan no és aquí, davant nostre. Res no pot fugir del mirall. El gran espai és en el mirall, el temps (sencer) ja és en el mirall i l’espai té la dimensió del temps.
El mirall és al fons del pou i el podem veure, però potser també és sota els mobles de casa, dins els arbres o darrere el nostre cap, on no el podem veure: ets tu, qui em mires des de darrere, també, sense que jo ho sàpiga?

Els ulls són miralls, la ment és el mirall dels ulls i les accions són el mirall de la ment.
Ara que el mirall ha sortit a la llum de l’Art, hi veiem, a dins, la història, la història brillant i resplendent en l’espessor del mirall, i la vida que l’Art reflecteix en aquesta espessor. Els sumeris que han sortit del mirall han tornat amb els egipcis, els grecs, els àrabs i els romans dins del mirall, han estat posats sobre el fons d’or dels bizantins, esborrats pels iconoclastes i tornats a dibuixar per la perspectiva del progrés occidental, al final trencada pel cúmul de detritus del consumisme consumit. En aquest mirall, l’ordre de la Venus travessa la mirada amb una perfecta harmonia, mentre que la usura del costum separa, desintegra i transforma totes les imatges. La consciència percep l’inexorable absolut en la relativitat existencial, moviment perpetu del mirall que torna, sense pausa, a la pròpia superfície.

Michelangelo Pistoletto, 1987