Pintura ocre, 1959

A partir del 1952, l'art de Tàpies s'orienta vers l'abstracció i l'artista inicia un treball d'experimentació, utilitzant nous materials com ara la sorra, la pols de marbre o les terres de color, i practica incisions que recorden els graffiti o treballa amb superfícies rebregades. Cap al 1954, totes les influències i afinitats anteriors conflueixen en les anomenades "pintures matèriques". Les pintures matèriques esdevenen "murs" amb multiplicitat d'interpretacions, on l'important no és la qualitat de la textura ni el color, sinó la forma que adquireixen la matèria i els signes impresos. Aquest interès de Tàpies pels elements materials de la pintura s'integra en un corrent generalitzat durant els anys de la postguerra. El descobriment de la bomba atòmica i els nous avenços científics han provocat un fort interès per la ciència i la matèria. A més, Tàpies s'interessa per la filosofia oriental i el seu èmfasi en la realitat material, en la identitat entre la natura i l'home.

Una conseqüència del rebuig de l'ideal en favor del material és la noció d"informe", que, segons l'accepció de Georges Bataille, pretén anul·lar totes les categories formals. La civilització, segons Bataille, va sorgir com a oposició a la natura, en canvi, l'"informe" anul·la la distinció entre natura i cultura. L'informalisme de les pintures matèriques de Tàpies va més enllà del concepte merament pictòric, incorporant-hi tota mena de materials i objectes. Aquest ús d'objectes sobre el suport pictòric augmentarà durant els anys setanta. Ara bé, Tàpies utilitza els objectes d'una manera cal·ligràfica, els redueix al pla pictòric, i ofereix a l'espectador una experiència visual, frontal i estàtica. Això distancia Tàpies de les pràctiques de l'arte povera o postminimalista.

Pintura Ocre, realitzada el 1959, és una obra matèrica, on l'informalisme s'expressa a través del procés tècnic. Damunt el llenç, hi ha diversos materials disposats en un ordre predeterminat, i les figures i esquerdes, que sorgeixen a mesura que s'assequen els components, no segueixen les línies d'una figura o d'un objecte concrets. L'important és que l'espectador percebi la matèria en un estat de moviment i canvi constant. Aquí, es tracta de l'existència d'un ésser o un objecte en trànsit de formació o deformació.