Programa de cinema
Aquest programa presenta el panorama de l'expansió de les pràctiques documentals a Europa i als Estats Units al llarg de la dècada crucial dels anys trenta, i incideix en la manera en què les tensions polítiques d'aquesta dècada es tradueixen en diverses formes d'abordar la representació dels més desfavorits i les classes populars.
D'ençà que John Grierson, fundador del moviment documental britànic a finals dels anys vint, va definir el documental com el «tractament creatiu de l'actualitat», aquest s'ha constituït en l'opinió pública com un gènere històricament indissociable de la representació de les classes populars. Encara que el moviment britànic reculli la formulació pública i autoconscient del gènere, cal no oblidar que, de fet, es va configurant des de l'última dècada del segle XIX. L'era «prehistòrica» del documental, que abasta del 1890 al 1920, és indissociable de les lluites pels drets civils i per la implementació i primer desenvolupament de l'Estat del benestar modern a Occident, així com dels moviments revolucionaris que triomfen el 1917. La ideologia de canvi social és, per tant, inherent al gènere documental i a la seva evolució històrica. D'aquí se'n deriven principalment els debats sobre l'ètica i la política del gènere, que n'expliquen la naturalesa d'«art democràtic».
Les víctimes de la societat són el subjecte per excel·lència del gènere documental. En aquest sentit, es pot plantejar que el gènere es constitueix històricament per representar aquests subjectes, i que instaura una «tradició de la víctima». No obstant, podem establir posicions divergents o antagòniques respecte aquesta concepció. Així, enfront del corrent griersonià, liberal i paternalista, discorre un altre corrent vinculat al moviment internacional dels treballadors, origen de diversos tipus d'associacions amateurs que proliferen al nord d'Europa i arriben als Estats Units. Aquestes lligues promouen la cultura de la imatge entre les classes treballadores, busquen formes d'emancipació a través de l'autorepresentació i intenten superar el model paternalista.
El programa presenta un recorregut que arrenca amb els pioners russos –com Dziga Vertov, Esther Shub i Aleksandr Dovjenko– i americans –com Robert Flaherty–, i conclou amb els documentals sobre la Depressió americana al llindar de la Segona Guerra Mundial, per presentar un panorama de les retòriques del gènere i la seva evolució al llarg d'aquest període. Les pràctiques inclouen una multiplicitat de registres, des de nocions de cinema informatiu i ús de materials d'arxiu fins a llenguatges lírics de gran abstracció. Les formes de persuasió inherents al documental varien força, encara que la figura del subjecte popular com a víctima ha estat un element central en la forma d'interpel·lació pública que busca aquest gènere.
