Zoe Leonard va començar a fotografiar des de molt jove, als anys setanta, el seu entorn immediat, la ciutat de Nova York. Li interessava allò que veia dia a dia, com aparadors, museus i botigues, però també els mapes i models anatòmics. Des de llavors, entén i practica la fotografia com una manera de documentar la societat moderna i denunciar-ne les paradoxes. Així, per exemple, es val de fotografies de botigues de Nova York i altres grans ciutats per mostrar els efectes de la globalització. Però Leonard també va viure un temps sola a Alaska, on es va dedicar a fotografiar la relació –no sempre pacífica– entre natura i civilització. A nivell formal, refusa les convencions habituals de la producció fotogràfica, ja que l’entén com una documentació real de la vida i el món. Treballa amb imatges durant molt temps, sempre en blanc i negre; les reprodueix en diverses mides i suports, no les retoca mai i accepta els accidents que s’esdevenen durant el procés de revelat. A més de la fotografia, ha treballat en altres disciplines com el vídeo, el cinema i el teatre, i ha realitzat objectes escultòrics amb materials quotidians. En les seves obres, Leonard pren un partit actiu per causes vinculades amb el feminisme i l’activisme social, i aconsegueix donar una potent dimensió social i ideològica a les seves imatges de la quotidianitat. Si bé exposa des de finals dels setanta, el seu treball va tenir difusió internacional des que es va incloure a la Documenta IX, de 1992, i sobretot a la Documenta XII, el 2007. El 2008 va fer una exposició a la Hispanic Society de Nova York, encarregada per  la Dia Art Foundation. Des de llavors, ha exposat arreu del món en espais destacats de Nova York, Gant, Colònia, San Francisco, Kassel, Mèxic DF, Los Angeles, Seül, Munic, París, Tòquio, Viena, Jerusalem i Sydney, entre moltes d’altres.