Artistes en residència. Edició 2020
S’allarga la convocatòria d’Artistes en residència 2020 —programa conjunt de La Casa Encendida, el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo i el MACBA— perquè, arran de la pandèmia de la COVID-19, el seu calendari s’ha vist afectat. Per tant, la propera convocatòria d’Artistes en residència s’ajorna fins al juny de 2021.
En veure interromput el període de residències dels/les artistes seleccionats/des en la convocatòria anterior, i amb la finalitat que puguin completar-lo de la manera més satisfactòria possible i responent al nostre compromís establert a les bases, considerem necessari allargar el període de la convocatòria vigent i ajornar la propera convocatòria d’Artistes en residència al juny de 2021.
La Casa Encendida, el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo i el MACBA segueixen mantenint el seu suport, especialment en aquests temps difícils, als/les artistes de les arts escèniques, i seguiran treballant —adaptant-se a les mesures de seguretat que marqui el desenvolupament de la pandèmia— en el foment de la creació i la investigació amb el cos des del punt de vista performatiu.
ARTISTES
ARTISTES
Luz Broto (Barcelona, 1982) és llicenciada en Belles Arts i diplomada en estudis avançats en Art en l’era digital. Ha rebut beques de producció i investigació del Royal Institute of Art d’Estocolm, BCN Producció’10 i Blueproject Foundation; ha estat guardonada amb els premis Art Nou i Miquel Casablancas, i ha participat en les residències LIPAC de Buenos Aires i FLORA de Bogotà.
Les seves obres neixen de l’exploració dels condicionants d’un lloc o situació —elements arquitectònics i infraestructures; estructures organitzatives, normes i protocols, així com fets històrics o recents—. Seguint aquesta línia, les seves propostes acostumen a activar dimensions desconegudes i requereixen delicats processos de diàleg i negociació. Quant a la seva pràctica, contextual i propositiva, explora el caràcter relacional de l’espai i la implicació del cos com a element actiu en les configuracions establertes.
Alguns dels seus projectes més destacats són Exponer las columnas (2019), Ir a menos (2017), Derogar las normas de uso relativas al silencio (2016) o Asimilar la temperatura exterior, entre d’altres. El 2015 va exposar al MACBA Abrir un agujero permanente, però, a més de veure’s a Barcelona, les seves obres han viatjat a ciutats com Madrid, Sant Sebastià o Viena.
Les seves obres neixen de l’exploració dels condicionants d’un lloc o situació —elements arquitectònics i infraestructures; estructures organitzatives, normes i protocols, així com fets històrics o recents—. Seguint aquesta línia, les seves propostes acostumen a activar dimensions desconegudes i requereixen delicats processos de diàleg i negociació. Quant a la seva pràctica, contextual i propositiva, explora el caràcter relacional de l’espai i la implicació del cos com a element actiu en les configuracions establertes.
Alguns dels seus projectes més destacats són Exponer las columnas (2019), Ir a menos (2017), Derogar las normas de uso relativas al silencio (2016) o Asimilar la temperatura exterior, entre d’altres. El 2015 va exposar al MACBA Abrir un agujero permanente, però, a més de veure’s a Barcelona, les seves obres han viatjat a ciutats com Madrid, Sant Sebastià o Viena.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Sofía Montenegro (Madrid, 1988) va estudiar Belles Arts i Estudis Culturals entre Utrecht i Madrid, i un màster en Art Praxis al Dutch Art Institute. Ha estat seleccionada en dues ocasions per als Circuitos de Artes Plásticas de la Comunitat de Madrid, ha rebut una ajuda de Creación INJUVE i ha estat guardonada amb el Jan Zumbrink Prijs i el Piet Bakker Prijs (Països Baixos).
També ha estat resident del CA2M i LCE, i ha col·laborat en projectes i residències a l’Addaya Centre d’Art Contemporani (Mallorca), Lugar a Dudas (Cali) o Kunstverein Munich (Munic), per citar-ne alguns. Entre altres ciutats, la seva obra s’ha exposat a Reykjavík, Gijón, Madrid, Amsterdam o Tilburg.
A les seves obres fa servir imatge, so, text i pràctiques performàtiques. A Relámpago: Agitar con fuerza (fruit de la seva residència al MACBA) prova estratègies de simulació sonora per transformar la percepció del que s’observa, resultat del seu desig d’explorar la manera en què es construeixen la ficció i l’artifici en el cinema per aplicar-los a un espai real.
També ha estat resident del CA2M i LCE, i ha col·laborat en projectes i residències a l’Addaya Centre d’Art Contemporani (Mallorca), Lugar a Dudas (Cali) o Kunstverein Munich (Munic), per citar-ne alguns. Entre altres ciutats, la seva obra s’ha exposat a Reykjavík, Gijón, Madrid, Amsterdam o Tilburg.
A les seves obres fa servir imatge, so, text i pràctiques performàtiques. A Relámpago: Agitar con fuerza (fruit de la seva residència al MACBA) prova estratègies de simulació sonora per transformar la percepció del que s’observa, resultat del seu desig d’explorar la manera en què es construeixen la ficció i l’artifici en el cinema per aplicar-los a un espai real.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Després de dos recorreguts independents, Damián Montesdeoca (Las Palmas de Gran Canaria, 1992) i Amaia Bono (Vitòria, 1989) coincideixen al màster en Pràctica Escènica i Cultura Visual de la UCLM. I és aquí on comencen a pensar de manera conjunta en models de producció/creació/investigació artístiques que parteixin d’estratègies convencionals, desbordant els límits de la tradició escènica.
El seu projecte La repetición, fruit de la seva residència al MACBA, s’origina en la següent idea, expressada en paraules d’aquest tàndem artístic: “La ciència només pot percebre fenòmens repetibles. Coneixem l’univers a través d’allò que es repeteix. El batec del cor és una repetició que ens manté amb vida. A la vida tot es repeteix. Tot es repeteix. A la història, tot allò que oblidem es repeteix. Repetim els nostres errors. L’ésser humà és l’únic animal que es repeteix a l’hora d’ensopegar amb la mateixa pedra.”
El seu projecte La repetición, fruit de la seva residència al MACBA, s’origina en la següent idea, expressada en paraules d’aquest tàndem artístic: “La ciència només pot percebre fenòmens repetibles. Coneixem l’univers a través d’allò que es repeteix. El batec del cor és una repetició que ens manté amb vida. A la vida tot es repeteix. Tot es repeteix. A la història, tot allò que oblidem es repeteix. Repetim els nostres errors. L’ésser humà és l’únic animal que es repeteix a l’hora d’ensopegar amb la mateixa pedra.”
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Amaranta Velarde és graduada per la Codarts University de Rotterdam i treballa en el camp de les arts escèniques com a ballarina i coreògrafa. El seu interès gira al voltant de la intersecció d’allò produït artificialment i determinat culturalment amb allò espontani, desinhibit i involuntari.
Després d’un temps als Països Baixos es trasllada a Barcelona, des d’on crea les seves peces coreogràfiques Lo Natural, Hacia una estética de la buena voluntad i Mix-en-scene. A més de desenvolupar els seus propis projectes ha col·laborat amb creadors com ara Cris Blanco, el Conde de Torrefiel i Ona Maciejewska, i ha format part del col·lectiu ARTAS de La Poderosa (2013-2016).
L’obra generada a partir de la seva residència al MACBA és Estancias Acústicas —una recerca en format audiovisual dels conceptes treballats en el procés escènic Apariciones Sonoras (2018-2019)—, l’eix central de la qual gira al voltant de les relacions coreogràfiques i plàstiques del so i el cos. Com a marc referencial, treballa al voltant del fenomen de la sinestèsia, atorgant forma, moviment i plasticitat al so, i sonoritzant el cos, l’espai i els objectes. Tot això, traspassant conceptes acústics, coreogràfics i plàstics d’uns elements als altres tot realitzant diverses estratègies per mutar-ne la percepció i atorgant-los un nou significat.
Després d’un temps als Països Baixos es trasllada a Barcelona, des d’on crea les seves peces coreogràfiques Lo Natural, Hacia una estética de la buena voluntad i Mix-en-scene. A més de desenvolupar els seus propis projectes ha col·laborat amb creadors com ara Cris Blanco, el Conde de Torrefiel i Ona Maciejewska, i ha format part del col·lectiu ARTAS de La Poderosa (2013-2016).
L’obra generada a partir de la seva residència al MACBA és Estancias Acústicas —una recerca en format audiovisual dels conceptes treballats en el procés escènic Apariciones Sonoras (2018-2019)—, l’eix central de la qual gira al voltant de les relacions coreogràfiques i plàstiques del so i el cos. Com a marc referencial, treballa al voltant del fenomen de la sinestèsia, atorgant forma, moviment i plasticitat al so, i sonoritzant el cos, l’espai i els objectes. Tot això, traspassant conceptes acústics, coreogràfics i plàstics d’uns elements als altres tot realitzant diverses estratègies per mutar-ne la percepció i atorgant-los un nou significat.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Clara García Fraile (Zamora, 1984) és graduada en Performance i Arts Visuals per la Universitat de Brighton, màster de Teatre per la DAS Graduate School d’Amsterdam i alumna del Programa d’Estudis Independents de MACBA.
Juntament amb Sam Pearson, amb qui va formar Me and the Machine, ha creat obres entre l’audiovisual, la política i la dansa, que han estat presentades a escala internacional i que han rebut, entre altres guardons, l’Arches Brick Award. Alguns dels seus treballs en solitari propers a la investigació, la intervenció i la literatura s’han presentat a l’EYE Film Museum d’Amsterdam, l’Antic Teatre de Barcelona, el Centre Conde Duque de Madrid o el Zürcher Theater Spektakel de Zuric.
El seu projecte de residència al MACBA és El tiempo de la revolución, on parteix de la curiositat per saber com se senten els cossos humans en ple esdevenir revolucionari: què perceben les seves carns i els seus ossos, i com respiren i transpiren quan es posen a practicar una transformació radical de les seves formes de vida.
Juntament amb Sam Pearson, amb qui va formar Me and the Machine, ha creat obres entre l’audiovisual, la política i la dansa, que han estat presentades a escala internacional i que han rebut, entre altres guardons, l’Arches Brick Award. Alguns dels seus treballs en solitari propers a la investigació, la intervenció i la literatura s’han presentat a l’EYE Film Museum d’Amsterdam, l’Antic Teatre de Barcelona, el Centre Conde Duque de Madrid o el Zürcher Theater Spektakel de Zuric.
El seu projecte de residència al MACBA és El tiempo de la revolución, on parteix de la curiositat per saber com se senten els cossos humans en ple esdevenir revolucionari: què perceben les seves carns i els seus ossos, i com respiren i transpiren quan es posen a practicar una transformació radical de les seves formes de vida.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Iniciativa Sexual Femenina, format per Élise Moreau, Cristina Morales i Elisa Keisanen, és un col·lectiu de dansa contemporània amb una vocació feminista, llibertària i antiacademicista.
La seva primera peça, Catalina (2019), explora el plaer sexual, la seva repressió i les seves conseqüències, tant en l’escena com en la vida. El 2019 també van celebrar, amb Pato – merengue para espéculos vaginales, els cent anys de l’aparició de la revista anarcofeminista Mujeres libres. Actualment, les artistes són les dinamitzadores de “jAula libre”, un taller d’expressió artística en el context escolar.
En el seu projecte de residència al MACBA continuen indagant sobre la noció de “cos violent” que van començar a Catalina, dirigint la seva atenció al martiri, la seva estetització i la seva sexualització. Partint del que elles mateixes anomenen “la metodologia del límit” (consistent a identificar les nostres limitacions físiques i morals, i decidir si sobrepassar-les o no), es proposen, tal com elles mateixes afirmen, “la construcció d’un cos que, no pel fet de patir és menys polititzat, i no pel fet de ser menys embellit té ganes de degradar-se ”.
La seva primera peça, Catalina (2019), explora el plaer sexual, la seva repressió i les seves conseqüències, tant en l’escena com en la vida. El 2019 també van celebrar, amb Pato – merengue para espéculos vaginales, els cent anys de l’aparició de la revista anarcofeminista Mujeres libres. Actualment, les artistes són les dinamitzadores de “jAula libre”, un taller d’expressió artística en el context escolar.
En el seu projecte de residència al MACBA continuen indagant sobre la noció de “cos violent” que van començar a Catalina, dirigint la seva atenció al martiri, la seva estetització i la seva sexualització. Partint del que elles mateixes anomenen “la metodologia del límit” (consistent a identificar les nostres limitacions físiques i morals, i decidir si sobrepassar-les o no), es proposen, tal com elles mateixes afirmen, “la construcció d’un cos que, no pel fet de patir és menys polititzat, i no pel fet de ser menys embellit té ganes de degradar-se ”.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
també et pot interessar
