María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit

El 1990, María Teresa Hincapié va rebre el Primer Premi al XXXIII Salón Nacional de Artistas Plásticos de Colòmbia per la seva performance de llarga durada Una cosa es una cosa; era la primera vegada que aquest premi s’atorgava a una obra efímera, no objectual i a una dona. L’acció va consistir a col·locar totes les coses que l’artista tenia a casa seva dins l’espai expositiu; durant vuit hores diàries contínues al llarg d’unes quantes setmanes, es va dedicar a crear una dansa amb el cos mentre reorganitzava els diferents elements segons criteris canviants. Va rebre novament aquesta distinció el 1996 amb Divina proporción, obra performativa en què va passar uns quants dies vivint a l’espai expositiu mentre caminava molt lentament i sembrava i feia créixer l’herba sobre el terra de formigó.

Hincapié va néixer a Armènia, Colòmbia, i va morir als 54 anys després d’una llarga malaltia. Va esdevenir una figura clau en el desenvolupament de la performance durant les dècades de 1980 i 1990 i va ser una veu reflexiva que va explorar les pràctiques corporals. Inicialment formada en teatre com a membre del grup Acto Latino i influïda per les idees de Jerzy Grotowski (1933-1999) i l’horitzó experimental que aquest director de teatre polonès havia obert entorn del concepte de «teatre pobre», així com per les exploracions d’Eugenio Barba, Hincapié es va interessar per una dramatúrgia neta i simple. A mitjans dels vuitanta, la seva pràctica va virar definitivament cap a una indagació més profunda en l’àmbit de la performance, un gir que va marcar un moment seminal en la gènesi de les pràctiques artístiques contemporànies a Colòmbia. L’exploració de la vida quotidiana i la transformació d’accions rutinàries en actes simbòlics van crear una metodologia per a la seva pràctica. L’art es va convertir en la guia de la seva existència, no sols proporcionant un marc per a la seva creativitat sinó també influint en la seva ètica i comprensió de la política. El 1995 va iniciar l’ambiciós projecte Hacia lo sagrado amb una caminada des de Bogotà fins a San Agustín, un viatge que va durar vint-i-un dies, durant els quals va combinar l’experiència de coneixement sobre el país, la seva supervivència i accions rituals amb un pensament místic que, a partir d’aleshores, va esdevenir el nucli fonamental de la seva poètica.

Es plantegen múltiples interrogants quan s’intenta exposar l’obra de María Teresa Hincapié en un museu amb el propòsit de donar a conèixer la transcendència de la seva pràctica, i a la vista d’una nova concepció del cos i el context en l’àmbit de la performance. Com podem visibilitzar-ho amb documents d’arxiu, fotografies, vídeos o obres sobre paper? Si hi volem incloure la fisicitat, el gest, la quietud, el silenci, el moviment i la presència que emana de la seva obra, però evitant un re-enactment –al qual ella era completament contrària–, la proposta per a l’exposició María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit al Museo de Arte Moderno de Medellín (MAMM) i al MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona passa per combinar noves veus inspirades en la pràctica d’Hincapié.

Per tant, en aquesta primera exposició dedicada a l’obra de l’artista se’n presentarà una àmplia selecció: material d’arxiu provinent de performances, fotos, vídeos, documentació escrita, diapositives, testimonis visuals, etc. També s’hi inclouran les obres realitzades per José Alejandro Restrepo per ser interpretades per Hincapié, així com tres projectes encarregats específicament per a l’exposició que obren un debat imprescindible sobre el moviment, els cossos i el llegat cognitiu d’una pràctica abocada per si mateixa a la transformació. Els artistes i col·lectius convidats a desenvolupar una obra nova que dialogui amb el llenguatge performatiu de María Teresa Hincapié són: María José Arjona (Colòmbia), Coco Fusco (Estats Units) i Mapa Teatro (Colòmbia), la praxi dels quals està íntimament vinculada amb la de l’artista. Amb l’objectiu d’establir el potencial d’afecte com a mecanisme per interactuar amb l’artista traspassada, la intenció subjacent seria reproduir una actitud que Hincapié va secundar durant la seva vida i la seva carrera artística i que està associada amb la idea de compartir i de crear comunitat. A finals dels noranta, va adquirir unes terres (La Fruta) a Sierra Nevada, Santa Marta, on va crear una residència d’artistes que va anomenar Aldea-escuela, un projecte que va mantenir viu fins als seus últims dies. Hincapié estava convençuda que viure en col·lectivitat era una manera de produir coneixement i un vehicle imperatiu per transmetre’l.