Cinthia Marcelle. Una conjunció de factors

L’exposició també centra l’atenció en una pràctica habitual de Marcelle: la d’implicar participants de procedència diversa –des d’obrers fins a músics o persones que coneix en el seu dia a dia– en la seva producció artística. Les accions que duen a terme aquests col·laboradors, i que l’artista fotografia i filma, fluctuen entre el que és escenificat i el que és espontani, i semblen ficció i realitat alhora. Conjuntament amb l’ús de materials i colors que evoquen contextos específics, la implicació i representació dels altres en l’obra de Marcelle al·ludeix a les jerarquies laborals, de classe i de raça que condicionen les nostres interaccions quotidianes i l’ordre social i polític imperant.

L’expressió «una conjunció de factors» s’acostuma a utilitzar per explicar el fet que els esdeveniments significatius, més que respondre a una sola causa, són el resultat de la interacció impredictible entre múltiples actors i forces. Per subratllar el caràcter col·lectiu que tenen, per a Marcelle, tant la pràctica artística com l’autoria, l’exposició presenta obres produïdes individualment i també peces realitzades a duo amb Tiago Mata Machado i Jean Meeran, així com en col·laboració amb la plataforma online aarea.co.

Definida per Marcelle com una «ruptura» en la seva pràctica, la instal·lació en dues parts A família em desordem (2018-en curs) és la clau de volta de la nova configuració de les sales de la planta baixa del MACBA, dissenyades en col·laboració amb l’estudi d’arquitectura de São Paulo, Vão. Quan hi entrin, els visitants que girin a la dreta es trobaran en un cul-de-sac: una sala emmoquetada de negre dividida per una barricada construïda amb els materials habituals de Marcelle, ben arrenglerats i apilats. Els que girin a l’esquerra, aniran a parar a un gran espai obert que conté una segona instal·lació, feta amb els mateixos materials per un grup d’estudiants i professionals de l’art que han ocupat l’espai, en absència de l’artista, abans de la inauguració de la mostra.

Visible vint-i-quatre hores al dia gràcies a la façana vidriada, la segona instal·lació a gran escala de l’exposició adopta la forma d’una emissora de ràdio en un escenari emmoquetat. Aquesta nova iteració de la sèrie No Ar/On Air (2029-en curs) està preparada per acollir la reescenificació col·lectiva de dues obres de teatre: Sortilégio (1951), de l’acadèmic, poeta, activista i dramaturg brasiler Abdias do Nascimento (1914-2011), fundador del Teatro Experimental do Negro, i Une tempête (1969), adaptació crítica de La tempesta de Shakespeare a càrrec d’Aimé Césaire (1913-2008), poeta, escriptor i polític francomartiniquès, cofundador del moviment de la negritud.

Per a la nova posada en escena de les obres, es convida els visitants –tant els presencials com els que es connectin en remot– a accedir a la plataforma aarea.co. En comptes d’un diàleg escrit, se’ls convida a afegir un link a qualsevol cançó online. La música que triïn s’emetrà instantàniament i provocarà canvis en la il·luminació. Atès que les tries individuals se superposaran i n’interrompran d’altres que hagin fet altres persones, aquesta interacció distanciada entre decisions, persones i llocs generarà una performance impredictible, conflictiva i cacofònica, que s’anirà desenvolupant sobre la marxa.