El conjunt de l'obra artística de Jordi Colomer és un projecte inspirat conceptual i formalment en la relació de l'ésser humà amb el seu entorn. En aquest sentit, la mesura, la proporció, l'escala i l'harmonia del cos humà tenen un paper central en un treball que, precisament i fins ara, s'havia distingit per evitar qualsevol presència humana visible –real o reproduïda– en les escultures, instal·lacions o fotografies. Colomer sol recórrer a l'al·legoria per confrontar l'espectador no tant amb imatges com amb llocs. El dispositiu discursiu opera amb un hermetisme que impedeix conèixer «tot» el sentit, que l'autor ha ocultat amb deliberació, utilitzant indistintament referències arquitectòniques, literàries, escultòriques o teatrals i coreogràfiques. Són els vestigis i els requisits d'unes activitats que desconeixem i que només s'apunten mitjançant la disposició d'uns elements habitualment comuns, com plats, catifes, taules, cadires, o bé arquitectònics, com pedestals, maquetes… Ordre i desordre o moviment i estabilitat són binomis que es descobreixen sovint en aquesta obra. Simo marca sens dubte un punt d'inflexió important en la seva trajectòria. L'artista incorpora per primer cop la figura humana, mitjançant la projecció d'una narració protagonitzada per Simo, alter ego antiheroic concebut per l'artista a partir de l'ascètic personatge Simón del desierto, pel·lícula de Luis Buñuel. […] La protagonista d'aquesta narració entra i surt, com nosaltres en l'obra de l'artista, i acumula en el seu espai íntim objectes de notable interès fetitxista: sabates, pots de confitura… Lamentablement, l'acumulació obsessiva en la seva petita arquitectura privada no li concedeix la satisfacció que, solitària, tampoc sembla trobar en la comunicació amb els altres, qui, aliens al petit drama gran drama de Simo, continuen tirant endavant les seves vides. José Lebrero Stals, 1998