(...)L’any 1968 […] feia petites escultures que eren trossos de paper descolorit, tallat o esqueixat i enganxat, de vegades plegat fent escaletes. En tenia tres que no passaven de tres o quatre centímetres de dimensió màxima. Deia que volia fer un art pobre, efímer, perquè la pobresa era allò que havia après a la vida real. I la feblesa. Aquestes estatuetes eren monuments de paper, febles, per als grans homes. El bronze i la pedra són materials inhumans que costen esforç i diners, i que aixafen. Un monument de paper pot ésser posat a la vora de la gespa d’un parc. És millor que la pluja o el vent se l’emportin. És més humà.---Volia ésser útil. Volia fer estatuetes de paper dibuixades, perquè la gent les retallés. També dibuixava vestits retallables, vestidets, perquè la gent pogués vestir-les o despullar-les. Deia que li interessava la feblesa. Que trobava que l’art industrial, com el cinema, és fort, i que, en contrast, la plàstica pura només pot ésser l’experiment personal, feble. […] S’interessà molt en les relíquies, a dissecar coses, com a forma de refús de la sensibilitat i de les qualitats. La dissecció indica que una cosa ja no serveix. Va contra l’afany de posseir. Quan això és fet amb una bombolla [de sabó], ja de per si efímera, la dissecció posa molt neguitós l’home acostumat que les coses que posseeix siguin sòlides. De vegades posa una obra en un lloc públic. Ningú no se n’adona. Alexandre Cirici, 1970