Com en bona part del seu treball conceptual, Broodthaers experimenta amb ironia i sovint amb humor amb els objectes quotidians i els seus signes lingüístics. La Soupe de Daguerre al·ludeix al paral·lelisme entre els processos químics i els fluids entre la cuina i la fotografia. Es tracta d’un collage de 12 fotografies que es presenta amb aspecte de taxonomia o classificació, fet que és habitual en l’obra de l’artista i poeta belga. En aquest cas, fa referència a un dels inventors de la fotografia en el segle XIX, el francès Louis Daguerre (1787-1851). La sopa a la qual es refereix el títol està representada per les imatges dels seus ingredients: tomàquets, enciam, pastanaga, porros i peixos. Enlloc d’aliments reals, es tracta d’una representació fotogràfica en el cas de les verdures i d’una il·lustració en un llibre en el cas del peix. Una etiqueta al peu presenta el treball com si s’exhibís en un museu: La Soupe de Daguerre. Un fet que sembla venir a dir que totes aquestes imatges pertanyen a un passat distant, potser del temps de Louis Daguerre, i que, per tant, són objecte de museïtzació, un altre element que sol estar present en la pràctica artística de Broodthaers. Com en moltes de les seves obres, Brooodthaers interroga de forma molt enginyosa el sistema de signes lingüístics i de creences epistemològiques acceptat habitualment. Però les imatges i la seva realitat física com a fotografies són els ingredients d’una recepta per prescindir o desfer-se dels sistemes d’ordre i de coneixement coneguts: una sopa metafòrica qüestiona els mecanismes de la representació habituals. Tot i la seva aparença de realitat, aquesta sopa no pot ser ingerida ja que està feta d’imatges. Encara que La Soupe de Daguerre no pot ser mai menjada, la seva aparença de frescor manté els aliments durant molt més temps que no si es tractés de verdures reals. En el procés de la fotografia, passa alguna cosa semblant: tot i l’aparença de realitat, es tracta d’una representació.