Acostumats a un cert minimalisme i a l’anàlisi de fenòmens perceptius vinculats a la recepció de l’obra d’art per part de l’espectador, Rock my Religion (1982-1984) es desmarca d’aquesta manera de treballar pròpia de Dan Graham als anys setanta. Ja a finals d’aquesta dècada i a començaments dels vuitanta, aquest artista obre el seu camp d’interès cap a fenòmens de caràcter més social. Partint d’un article d’assaig que havia escrit amb el mateix títol, Graham construeix aquest vídeo de quasi una hora de durada. L’artista hi analitza les pràctiques del punk-rock més intel·lectualitzades que havien sorgit a Nova York a la segona meitat dels anys setanta i que estaven representades per figures com Patti Smith –segons Graham, «la primera que va fer evident la veritat que el rock és una religió». En lloc de desplegar una lectura sociològica sobre la industrialització de la música i la seva massificació, Graham aposta per una anàlisi antropològica vinculant aquest fenomen propi de la cultura contemporània amb la ritualitat de les cultures primitives. Graham llegeix els codis de veneració i de seguiment de les estrelles del rock com una secularització de les conductes d’algunes comunitats religioses del protestantisme més intransigent com són els Shakers. Una tesi agosarada que equipara la pràctica de danses per entrar en trànsit i l’abnegació incondicional cap al líder d’aquestes comunitats amb les conductes i actituds dels consumidors adolescents dels suburbis americans dels anys cinquanta, després de la Segona Guerra Mundial, i amb la contracultura dels seixanta, el context on va créixer el fenomen del rock. Graham construeix un collage fílmic complex que incorpora textos, performances i enregistraments de grans concerts i que ha influït en artistes posteriors com Mike Kelley i Paul McCarthy i en músics com la banda Sonic Youth.