«Reafirmar la fragilitat és, encara avui, provocar. I no sols socialment, també individualment, en cadascú de nosaltres. (...) Si la nostra fortalesa no és fràgil, no és fortalesa.» Antoni Llena El conjunt de caixes que configura Viatge d’hivern concentra els trets principals que identifiquen l’obra d’Antoni Llena. Compostes a manera de finestres, al primer cop d’ull destaca la fragilitat dels materials. Una fragilitat que, en el món d’avui, com el mateix artista indica, conté la radicalitat de la provocació.---Des de les seves primeres obres, a finals dels anys seixanta, Llena ha optat per emprar materials pobres o humils, alguns més orgànics, d’altres més industrials. Tant en volum com en dibuix –i també amb el seu cos–, ha convertit elements com paper rebregat, cartró, draps, cautxú, plàstic, grapes, vidres, gases, fustes, filferros, escorces o pedres en matèria de treball, d’observació i d’exploració. Les 38 caixes de fusta que responen al títol de Viatge d’hivern són fidels a aquesta opció a favor dels elements humils i la despossessió. El títol al·ludeix al cicle de cançons homònimes de Franz Schubert, Winterreise, una composició musical escrita el 1827 que narra el passeig d’un caminant en un paisatge d’hivern després que la seva estimada l’hagi deixat. Confegides amb materials de rebuig, es caracteritzen per la delicadesa extrema dels materials i la naturalesa tènue de la seva construcció. Llena configura petits paisatges o composicions abstractes d’una gran força poètica que creixen i guanyen profunditat amb la mirada de conjunt. Situades unes al costat de les altres, componen seqüències i juxtaposicions visuals que evoquen la figura del diorama. El silenci i el buit hi tenen tant de pes com la presència física, subtil i mínima, dels materials. Amb motiu de la presentació de l’obra al Centre Cultural Llibreria Blanquerna de Madrid el febrer de 2022, Antònia Maria Perelló, comissària de l’exposició, escrivia: «Diu Antoni Llena que la natura li ha regalat les més sàvies lliçons que ha rebut a la vida. Des de la seva posició gairebé romàntica envers el paisatge, ha desenvolupat un art silent i sensible, un art arrelat, paradoxalment, en la potencialitat de canvi. El fet de passar de puntetes per la vida, com en el seu dia travessava, sense sabates, una estora de goma escuma que li retornava l’empremta del seu peu tan aviat com l’aixecava, el fet de no voler agredir el món ja malferit, afegint-hi més restes pretensioses, ens fa valorar l’actitud respectuosa, ecològicament contemporània, de la seva obra.»