Martha Rosler va dur a terme aquesta performance a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, el 1974. L’artista s’anava desvestint a mesura que uns funcionaris mèdics li ho demanaven per mesurar les diferents parts del seu cos. Uns anys després, el 1977, va reformular el projecte per convertir-lo en una peça de vídeo que es presenta com una òpera en tres actes. Un home amb bata blanca, assistit per unes quantes dones també amb bata blanca, pren mides de les parts del cos d’una dona de manera exhaustiva i minuciosa, incloent-hi les articulacions dels dits de les mans i dels peus, a mesura que la dona es va desvestint. Tot i que és l’home qui pren les mides, les dones l’acompanyen amb una mena de sonalls com en un cor grec. Un cop enllestida l’operació, la dona es torna a vestir amb una roba negra i abandona l’escena. Sense cap element musical, a través del mesurament anatòmic, Rosler al·ludeix a l’estandardització del subjecte dona en una societat tecnològica i burocratitzada. Si a la performance en viu, davant d’una sala plena d’espectadors, un home anava ordenant a la dona que es despullés, al vídeo se senten unes veus en off que van recordant als espectadors que han de guardar les distàncies respecte a l’escena que s’està emetent. En una seqüència final, es presenten fotografies documentals de dones i nens mentre els prenen mides, unes fotografies fetes pel govern americà als anys trenta amb finalitats científiques i estadístiques. En paral·lel, una veu va enumerant casos de crims i agressions recollits pel Tribunal Internacional de Crims contra les Dones el 1976. El to distant i asèptic de l’escrutini creat per Rosler remet a la institucionalització de la «ciència» del mesurament o antropometria, que va ser utilitzada per fonamentar teories racistes. Des d’aleshores, els estàndards mèdics de mesures s’han convertit en una eina de discriminació sexual i racial utilitzada en contextos com els camps de concentració, l’exèrcit i la policia, però també en escoles, presons i concursos de bellesa.