Des que va tornar d’una estada als Estats Units al començament dels anys vuitanta, Soledad Sevilla incorpora el llenguatge de la instal·lació, que ella no entén deslligat del seu treball amb la pintura, sinó com una extensió necessària. Les seves instal·lacions tenen un subtil caràcter pictòric. En totes, la llum hi assumeix una funció important, així com els títols, narratius i poètics. Sevilla dissenya estructures abstractes amb una clara dimensió orgànica que evoquen elements o llocs naturals, sense obviar-ne el desgast i la transformació cíclica que experimenten amb el pas del temps. Quan l’artista va presentar aquesta obra a la Sala Amós Salvador de Logronyo, l’any 2004, explicava:---«Vull explicar [...] el meu llarg procés d’encantament personal amb un petit poble costaner de la província de Huelva, El Rompido, un paratge natural situat a la desembocadura del riu Piedras, en els termes municipals de Lepe i Cartaya. Està format per una llarga península de sorra de catorze quilòmetres constituïda pels sediments del riu Guadiana. El seu origen es remunta al 1755, quan el gran terratrèmol de Lisboa va provocar una onada immensa que va modificar tota la costa portuguesa i l’atlàntica andalusa, i a partir d’aquell moment es va començar a formar aquella llengua, d’una amplada que no arriba a un quilòmetre, que es trencava sovint amb les crescudes del riu Piedras formant noves boques al mar. [...] »És un silenci misteriós: allà tot està marcat per l’imaginari i el fantàstic, i d’aquesta connexió emocional amb el paisatge en sorgeix la necessitat de la creació i el lent procés de contemplar les relacions entre les imatges ofertes pels fenòmens naturals i l’abstracció de les estructures en què se sustenten els processos de la creació. Més que tractar de transferir la configuració complexa dels primers als codis d’expressió de les segones, el que pretenc és explorar-ne la relació mútua i elaborar obres que manifestin la tensió entre aquests dos mons. [...] »L’impacte del lloc, la llum, el temps i els cinc sentits són el vehicle que em permet trobar aquest referent. Paral·lelament, l’admiració per les coses minúscules i l’evolució orgànica de la natura la reflecteixo en la peça Solo el mar en los ojos.»