Carlos Bunga va accedir a la pràctica artística a través de la pintura, constatant aviat els límits d’aquest mitjà. El descobriment de l’obra de Gordon Matta-Clark i les seves “anarquitectures” van suposar una forta sacsejada en aquesta trajectòria. Un creixent interès per l’arquitectura i pels processos efímers van reorientar el seu treball artístic, que aviat va anar cuallant en un mètode propi que l’ha portat a les seves grans instal·lacions o arquitectures nòmades. Les obres de la Col·lecció Macba corresponen a aquest moment embrionari d’un mètode propi. Es tracta de quatre films que mostren com es gesta i de quina recerca neix aquest mètode. Elaborats en els anys de formació, constaten els límits de la pintura i l’interès per l’arquitectura i per les construccions en decadència, sobretot de ciutats com Porto o Lisboa. Realitzats en un entorn domèstic i a petita escala, introdueixen el component espacial en pintura, treballen la idea de maqueta i plantegen un nou decàleg de gestos que amb els anys ha anat prenent cos fins a configurar un llenguatge propi. Com el mateix artista explica: “És l’embrió, per dir-ho d’alguna manera, de l’inici d’un procés de treball.” Carlos Bunga es va situant a prop de la idea de fragilitat, temporalitat i d’atzar, elements que recorren les seves peces posteriors. Es tracta de petites estructures intervingudes amb plàstic pintat i amb el codi del gest: es tracta de tallar l’estructura i obrir-la, recomposar-la o investigar-ne la seva presència a l’espai. Respecte a Cut, i com explica el mateix artista, “aquest vídeo conté el petit gest de tallar i obrir.” A Construction, una petita caixa de plàstic és deconstruïda per l’artista, que la recomposa en diferents estructures. Shadow ressegueix la petjada d’un edifici, la seva memòria física. I Sense títol mostra una petita caseta de cartró elaborada per l’artista, que l’arrenca de la base deixant la seva petja o marca.