A finals dels anys seixanta, Soledad Sevilla va centrar les sèries pictòriques inicials en l’abstracció geomètrica com una reacció a l’informalisme i l’expressionisme predominants en aquell moment, així com a l’academicisme propi de les escoles de Belles Arts. Entre 1969 i 1971 va participar en el seminari de Generación Automática de Formas Plásticas, impartit pel matemàtic Ernesto García a la Universitat de Madrid i on es practicava l’anomenat «art normatiu», un art basat en la forma seriada, la puresa cromàtica i el distanciament de la subjectivitat. Sevilla va produir una pintura geomètrica plantejada com una exploració de les variacions infinites de la retícula, el mòdul i la trama. En els seus quadres d’aquests anys, l’espai pictòric es construeix com una recerca geomètrica limitada a la línia, l’angle recte, els tres colors primaris (vermell, groc i blau) i els tres no colors (negre, blanc i gris). El resultat són quadres amb un caràcter seriat plantejats com vertaderes propostes òptiques, perceptives i estructurals. Ja als anys setanta, la seva obra geomètrica deriva cap a una abstracció més lírica que deixa emergir l’element emocional. Sense renunciar a la idea de trama, allibera l’espai d’elements i aconsegueix una certa poètica suprimint parts de les figures reticulars i prenent-ne elements lineals, que desenvolupa. Un procés de simplificació i buidatge que s’accentua a finals dels anys vuitanta, amb quadres d’un acusat minimalisme i línies diagonals que surten de la tela evocant altres mons. Com deia la mateixa artista en el títol d’una exposició que revisava la seva trajectòria des dels anys seixanta fins als vuitanta, la seva obra es pot entendre com les «variacions d’una línia».