Referent clau de l’art conceptual espanyol, Isidoro Valcárcel Medina ha partit sempre d’una acusada consciència del llenguatge i d’altres formes de representació, com es fa evident en molts dels seus treballs. Mentre que a El libro transparente (1970) construeix un text amb paraules corrents i d’altres de pròpies imprès al damunt de fulles de plàstic transparent, a La celosía (1972) es val d’una pantalla per projectar la transcripció literal de la novel·la homònima de l’escriptor i cineasta francès Alain Robbe- Grillet, impulsor del nouveau roman. A Relojes (1973), l’objecte d’estudi és el pas del temps. Valcárcel Medina va fotografiar, durant 365 dies, diversos rellotges-calendari del mobiliari urbà de Madrid. Cada fotografia va ser feta un dia diferent fins a completar el calendari d’un any. Més endavant, el 1991, converteix un artefacte escolar tan bàsic i universal com una xuleta  en un dispositiu de reflexió sobre l’acte creatiu. «L’obra d’art ha de ser tan fidel al seu moment que sigui el moment mateix», escriu l’artista a La chuleta.