Més centrades en el procés que en el resultat final, les propostes conceptuals d’Isidoro Valcárcel Medina indaguen en la poètica de la quotidianitat. Un artefacte tan bàsic i tan universal com una xuleta escolar esdevé un dispositiu de reflexió sobre l’acte creatiu. Si en la infància i l’adolescència, el gest íntim d’elaborar aquest objecte secret requeria una capacitat de síntesi o de compendi d’informació, Valcárcel Medina l’utilitza per condensar i verbalitzar la seva radicalitat davant la pràctica artística, una pràctica que no concep allunyada de la vida. «Com si es tractés d’una qüestió moral, i Déu sap que es tracta d’això!, l’obra d’art ha de ser tan fidel al seu moment que sigui el moment mateix.» La idea de l’art com a praxi vital, l’acte creatiu com una vivència de la potència de l’ara i de l’artista com a ciutadà comú, es construeixen com a veu en un artefacte escolar.