Indígena, amerindi, andí, inferior, salvatge, arcaic, tribal, bàrbar, rogenc, comuner, camperol, comunista, d’esquerres, estranger... Les figures de Sandra Gamarra porten indicadors semàntics. Per a les peces, l’artista ha replicat pictòricament obres de col·leccions precolombines de diversos museus d’Espanya. Per als qualificatius amb què les ha designat, ha partit dels termes amb què històricament es definia la figura de l’«altre». Un «altre» construït per l’etnocentrisme europeu, que vincula tot habitant de geografies no occidentals al salvatgisme i, per tant, a la possibilitat d’organitzar, desenvolupar, fer progressar, aprofitar, explotar. Un «altre» de pell rogenca que l’imaginari europeu sovint associa, de manera totalment fal·laç, a la tradició marxista i al pensament de l’esquerra occidental. Reproduint l’asèpsia suposadament neutra de les vitrines d’un museu, Gamarra posa la mirada en una concepció del món imposada com a única i superior que fonamenta, encara avui, les polítiques de migració,  l’organització del treball, l’ús dels recursos naturals i també algunes lògiques expositives de l’art.