Cables, vidres, tubs, escaioles, llums fluorescents, aigua i sons configuren els paisatges escultòrics de Lucía C. Pino. El conjunt d’obres que porten per nom Non-Slave Tenderness és el resultat d’una pràctica que entén l’escultura i l’objecte com una indagació formal i conceptual a través de possibles paisatges distòpics. Cadascuna de les obres de la sèrie, composta com un assemblatge d’elements de rebuig industrial o de nova creació, remet, d’alguna manera, a un món que ja no distingeix l’element tòxic i residual del biològic o biòtic. C. Pino no construeix autòmats o ginys mecànics; els seus cossos s’apropen més a la idea d’organisme. Són objectes híbrids que exploren la cristal·lització de la viscositat, la noció de sediment i també la llum, un element important. Concentren matèria física o estàtica però també moviment, reforçat per una certa estructura tentacular formada per cables, vidres i tubs. Concebuts com aus estranyes o noves cèl·lules, sembla que estan incubant alguna nova realitat futura. Arran de la seva presentació a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona l’any 2018, C. Pino explicava: «Volia crear un entorn com de ciència-ficció, especulatiu, amb una sèrie de sistemes i mecanismes que posessin diferents cossos a un nivell d’equivalència. (...) Algunes escultures tenen llum pròpia. Són cossos creats amb diferents materials i processos, amb estrats que es poden identificar més o menys.» Mirats en conjunt, aquests objectes configuren un paisatge orgànic on cada element, ja sigui físic o informàtic, ja sigui en forma d’ona o d’electró, està immers en una estructura més àmplia que ens implica a tots. La intenció és que l’espectador senti que forma part d’una realitat més gran i d’una nova lògica de relació: un vincle entre els diferents elements del conjunt (també les persones) que no és de sotmetiment, sinó de simbiosi i correspondència. En la presentació de les obres a la Fundació Miró el 2018, la comissària de l’exposició, Alexandra Laudo, va escriure: «Les escultures, concebudes com a cossos vius, prefiguren un entorn en què han quedat enrere les relacions extractives i de sotmetiment, i on emergeix un nou sistema de correspondències.» I en la presentació de l’obra al Centre Cultural Llibreria Blanquerna de Madrid el 2022, en el marc de l’exposició conjunta amb Antoni Llena, PANTA REI. Tot flueix, la comissària Antònia Maria Perelló afegia: «Establint noves formes de relació, C. Pino prova de reinventar els vincles que els humans tenim amb la matèria i configura un paisatge imaginari, no jerarquitzat. (...) Un subjecte polititzat que busca el gaudi i l’acció política a través d’una estètica, un ésser polític que sap que el seu present és un món col·lapsat, però que conserva intuïcions i sospites, amb un cert grau d’esperança.»