L’any 1985, en un concert homenatge al dadaista Cabaret Voltaire, un músic multidisciplinari de qui no es coneix el nom i que signa com a Tres (és el dia que va néixer), va decidir dedicar tot el seu treball a les poètiques del silenci. Des de llavors, en performances sonores, objectes intervinguts i instal·lacions de guerrilla s’ha abocat al silenci com a absència, com a protesta i com a llenguatge. Amb referents visuals com James Lee Byars i Joseph Beuys, sonors com John Cage, poètics com William S. Burroughs i Stéphane Mallarmé, i teòrics com Susan Sontag, Tres deixa constància del silenci. Entre les seves accions íntimes, buida de contingut exemplars d’un diari perforant-ne  les pàgines amb forats diminuts; estampa una lletra muda amb un segell d’impremta; converteix unes tisores en una eina per tallar el silenci, o escriu amb braille un vers del poema de Mallarmé Un cop de daus mai no abolirà l’atzar damunt del retrat del poeta. «En una societat verbalment incontinent, no hi ha espais per al silenci», argumentava Tres.