SOS: senyals de fum des d’un subsòl és una sèrie iniciada el 2005 i que s’ha anat estenent amb els anys fins arribar als dibuixos diaris realitzats durant el confinament domèstic que va imposar la pandèmia de l’any 2020. Els dibuixos de la Col·lecció MACBA corresponen a l’any 2018. Concebuts com pàgines d’un llibre, són resultat de la pràctica diària amb el dibuix, una manera d’utilitzar-lo com un registre del pensament, una escriptura de les sensacions i un calendari visual per combatre la fugacitat del temps. Hi trobem rostres, cossos, fragments corporals i al·lusions sexuals, però també elements i objectes en escenes clarament narratives.---En la seva varietat i també en la seva profunda unitat, condensen la visió que té Llena de la vida i de l’art, tràgica i còmica alhora, sovint eròtica, i amb referències més o menys explícites a alguns dels artistes que l’han influït, com Tàpies, Miró, Goya, Balthus, Paolo Morandi, Philip Guston o Lucio Fontana. Col·locats l’un al costat de l’altre, estableixen relacions i configuren seqüències en les quals la presència del blanc és tan important com el relat que s’hi presenta. Es tracta d’un gran mosaic que funciona com a testimoni vital o com a cal·ligrafia del pensament. «SOS: Senyals de fum des d'un subsòl és una trucada d’alerta. Un senyal de fum a la recerca de complicitats. »Paul Valéry escriu a Quaderns, aquesta anotació: “Escric aquestes notes una mica com es fan les escales musicals –una mica com passegem cada dia a certa hora. I les escric, no per fer amb elles una obra o un sistema, sinó com si hagués de viure indefinidament complint una funció estacionària –igual que una aranya fila la seva teranyina, sense demà, ni ahir.” Jo dibuixo de la mateixa manera. »Ordeno els meus dibuixos per mesos i els aparello com les pàgines d'un llibre. Actualment sumen diversos milers. Gràcies a l'excés, cadascun esborra de la memòria el record de l'anterior. (...) »Les teranyines amb prou feines es perceben. Són xarxes que cacen insectes per alimentar aranyes. Els meus dibuixos volen alimentar emocions. Envelleixen amb els anys com els vins dins de botes. Aspiren a ser beguts per nostàlgics d'escriptura plàstica. »Aquests dibuixos són mètode. Utòpica esperança.» Antoni Llena, 2017