Las muertes chiquitas és el resultat de quatre anys de treball en què Mireia Sallarès va recórrer la geografia mexicana amb un cartell de neó de color rosa on es llegien aquestes paraules. Sallarès va entrevistar a 30 dones de diferent condició, origen, edat i religió per preguntar-los sobre la seva vivència del plaer sexual. El neó, aquest objecte pensat per ser situat com a reclam en un lloc públic, visita a diferents dones per donar-los veu sobre allò de què mai es parla però també, i sobretot, sobre les seves maneres de ser dones. “Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un possible punt de partida per establir nexes entre el que és públic i privat, entre el que és eròtic i és polític.   L’àmbit íntim de la sexualitat se situa d’aquesta manera en l’escena del plaer públic, és a dir, de l’erotisme construït mitjançant mecanismes de transacció i control ideològics, religiosos i culturals.” (Helena  Braunštajn: Pluralidades orgásmicas, 2010) Un gran exercici coral en línia amb la metodologia habitual de l’artista, que parteix de la condició d’estrangeria i practica el documental com a desactivador de falses veritats col·lectives. Amb la llibertat per parlar que dóna la distància, la vivència del cos i la narració pròpia esdevenen llocs de resistència.