«Vaig pensar que en el meu temps tot s'aguantava amb fils, no hi havia cap estructura sòlida, tot era fugaç, el sentit d'eternitat havia desaparegut. I vaig concloure’n que la manera més pregona que tenia d'explicar el meu temps era des de la fragilitat.» Ja des dels anys seixanta, Antoni Llena es va posicionar a favor d’un art extremament pobre i efímer. Ho va fer amb accions amb el cos tan mínimes i fugisseres com la suor de l’artista enganxada en un paper de seda; amb obres fetes amb paper plegat i retallat en formes diverses per aconseguir, sense cap altra matèria, cossos amb volum, o treballant amb la llum i l’ombra d’un paper doblegat. La seva mostra Exposició de res, presentada a la Petite Galerie de l’Alliance Française de Lleida el 1969, resulta emblemàtica. Una obra marcada sempre per la idea de fragilitat però amb una acusada poètica de l’objecte, com aquesta construcció de paper que remet, no sense ironia, a la fortalesa d’un dolmen.