L’arquitectura dels parcs infantils del anys seixanta i setanta li serveix a Laia Estruch per desplegar una pràctica experimental escènica a l’entorn del cos, el moviment propi i la veu. A partir de diferents estructures i formes tipològiques de mobiliari urbà infantil dissenyades per l’artista –que evoquen la circularitat, la noció de bola i l’estructura de barres en forma d’arc típica dels parcs d’aquells anys–, construeix la sèrie Moat, que pren el nom del fossat que envoltava els castells o fortificacions. L’artista activa la seva estructura de ferro a través d’una veritable exploració d’exercicis i trajectòries corporals i vocals que li permeten indagar   comportaments, gestos i cossos en les arquitectures de lleure infantil del segle passat. Una estructura transitable que, com apunta Estruch, «actua al mateix temps com a escenari, partitura i arxiu».