Més enllà del dolor, la por i la mort, la irrupció de la sida en la dècada dels vuitanta va provocar una «epidèmia de sentit». Una crisi de la representació que va necessitar noves aliances entre l’art i els activismes per intervenir en l’esfera pública i reclamar altres formes polítiques, mèdiques i comunicatives d’abordar la malaltia.
En els textos que formen aquest llibre, la crítica francesa Élisabeth Lebovici ofereix un relat alternatiu a la història de l’art des d’una escriptura situada en els feminismes, les polítiques queer i els activismes LGTBIQ.
Élisabeth Lebovici
És crítica i historiadora de l’art; viu a Paris. Va ser editora de cultura del diari Libération entre 1991 i 2006, i actualment és escriptora i autora del blog http://le-beau-vice.blogspot.com. Des dels anys noranta, la seva investigació s’ha centrat en el feminisme, l’activisme contra el sida, les pràctiques queer i l’art contemporani. Ha publicat L’Intime (1998) i és coautora amb Catherine Gonnard, de Femmes/artistes, Artistes/femmes, Paris de 1880 à nos jours (2007). El seu últim projecte és Ce que le sida m’a fait. Art et activisme à la fin du XXè siècle (2017). Des de 2006, amb Patricia Falguières i Nataša Petrešin-Bachelez, organitza el seminari "Something You Should Know: Artistes, productrices et producteurs aujourd’hui" al EHESS de Paris.
