Conceptuals catalans a la Col·lecció MACBA

Jordi Benito va ser un dels artistes conceptuals catalans més radicals. Les seves primeres accions, molt simples, utilitzaven el cos com a pretext per construir un llenguatge relacionat amb l’entorn, l’ocupació i desocupació d’un espai, les mesures corporals o l’impacte del cos contra un volum estàtic i dur. Eren accions que posaven a prova la resistència física del cos, el portaven al límit i alhora constituïen un aprenentatge del control corporal.

La recuperació de la memòria i dels llocs de la nostra biografia afectiva i política, les potencialitats crítiques i utòpiques de l’art, o la fragilitat de l’ésser humà, de les imatges i les paraules, són alguns dels conceptes que articulen l’obra de Francesc Abad. De formació inicialment autodidacta, va canviar els pinzells per les càmeres fotogràfiques i les Portapacks, i es va comprometre amb un art que valorava el procés creatiu per damunt de l’objecte.

La pràctica de Fina Miralles reconfigura el concepte del que és artístic, dins de la multiplicitat d’actituds que desdibuixen el que la historiografia tradicional ha englobat sota l’epígraf d’art conceptual. La història de l’art ha adscrit la producció de Miralles al conceptual, al land art o fins i tot al feminisme, sense tenir en compte l’amplitud i la complexitat de les seves propostes, que desborden els límits d’aquestes etiquetes.

Quina imatge tindria de l’home i de la dona un extraterrestre que mai no hagués conegut cap ésser humà viu i que tan sols els conegués a través de les imatges que apareixen en els mitjans de comunicació? A partir d’aquesta qüestió, fa visibles els abusos de la societat de consum i la influència dels mitjans de comunicació sobre la cultura de masses i els estereotips de gènere.

Àngels Ribé va iniciar la seva producció a finals dels anys seixanta amb accions, instal·lacions i performances amb el cos i l’espai com a protagonistes. És considerada una de les artistes més significatives de les pràctiques conceptuals a Catalunya.

En el treball de Pazos resulta gairebé impossible dissociar la seva faceta d’artista de la de col·leccionista d’objectes. Les obres, que constitueixen rics microcosmos autoreferencials, deconstrueixen els conceptes d’autoria, originalitat, cultura, obra d’art i col·leccionisme. Creador heterogeni, és autor d’una obra a cavall del neodadaisme, l’art povera, el surrealisme i l’estètica de Marcel Duchamp, Andy Warhol i Marcel Broodthaers.

Tot i iniciar la seva formació amb estudis de dret, economia i sociologia, els interessos de Benet Rossell aviat es decanten cap a l’activitat artística, que desplega en múltiples disciplines, des del dibuix i l’escriptura sígnica, la pintura, ocasionalment el tapís o la ceràmica, fins a l’acció i la performance, el cinema experimental i comercial, la poesia i el teatre, entre d’altres. Tots aquests llenguatges estan sempre tractats des d‘una vessant molt personal, que inclou intervencions poc convencionals, com objectes òptics, treballs de cultius, dibuixos i intervencions sobre els films, dibuixos «amanits», actes notarials, còmics sense paraules, guions cinematogràfics o dibutexts, per posar-ne alguns exemples.