Recorregut
11 continguts
11 continguts
Ser artista
Conceptualismo, land art, feminismo o minimalismo
Quan s’adscriuen els artistes a determinats moviments, sovint se subestima l’amplitud i la complexitat de les seves propostes.
Eulàlia Grau, Antoni Miralda, Fina Miralles, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Benet Rossell i Francesc Torres es reivindiquen més enllà de les etiquetes i parlen de la importància de l’observador. Aquesta és una selecció d’artistes dels quals el MACBA n’ha fet alguna publicació, i que ara es poden veure fins al 6 de juny a l’exposició En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.
Teresa Grandas: Eulàlia, no podien ser ni àngels ni daurats
En un escrit sobre Cancionero…, l’artista al·ludia als daus trucats amb què ens juguem el destí i acabava preguntant: «I ara digue’m tu: per a qui és l’art?» Quan preguntava per a qui és l’art qüestionava l’espectador i interpel·lava un públic més ampli, els ciutadans.
En un escrit sobre Cancionero…, l’artista al·ludia als daus trucats amb què ens juguem el destí i acabava preguntant: «I ara digue’m tu: per a qui és l’art?» Quan preguntava per a qui és l’art qüestionava l’espectador i interpel·lava un públic més ampli, els ciutadans.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
José Luis Gallero: Cronotopografia miraldiana acompanyada de documents crítics i testimonis biogràfics
«Sempre recordaré Manfred Schneckenburger, director de la Documenta 6, demanant-me: “So you are a participatory artist?” Va ser llavors que vaig descobrir el que era.» MIRALDA, 1988.
«Sempre recordaré Manfred Schneckenburger, director de la Documenta 6, demanant-me: “So you are a participatory artist?” Va ser llavors que vaig descobrir el que era.» MIRALDA, 1988.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Tamara Díaz Bringas: Ser-ne part (contra una pedagogia de l’exterioritat)
He tingut la sort de néixer d’uns pares manuals, jo tot ho tocava. La mare em deia: «Fina, tens un ullet a cada dit.»
Text manuscrit, Cadaqués, octubre de 1994, a Maia Creus (ed.): Fina Miralles. Paraules fértils, vol. 1, p. 99.
He tingut la sort de néixer d’uns pares manuals, jo tot ho tocava. La mare em deia: «Fina, tens un ullet a cada dit.»
Text manuscrit, Cadaqués, octubre de 1994, a Maia Creus (ed.): Fina Miralles. Paraules fértils, vol. 1, p. 99.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Anne Bénichou: Una ecologia del treball artístic: el projecte, l’experimentació i el context. Una entrevista a Muntadas
M’agradaria insistir en la qüestió del temps. Jo començo projectes sense saber quant de temps necessitaran i els dono el temps que calgui perquè l’obra arribi a bon port. Aquesta temporalitat em sembla molt important, sobretot en una època en què tot passa molt de pressa: se’ns dona tres mesos per preparar una biennal, sis mesos per a una exposició… Per a mi, és fonamental aquest concepte de projecte que introdueix una manera de treballar amb el temps i que genera un dispositiu que està a punt quan està a punt.
M’agradaria insistir en la qüestió del temps. Jo començo projectes sense saber quant de temps necessitaran i els dono el temps que calgui perquè l’obra arribi a bon port. Aquesta temporalitat em sembla molt important, sobretot en una època en què tot passa molt de pressa: se’ns dona tres mesos per preparar una biennal, sis mesos per a una exposició… Per a mi, és fonamental aquest concepte de projecte que introdueix una manera de treballar amb el temps i que genera un dispositiu que està a punt quan està a punt.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Carlos Pazos: En el fons, potser ni tan sols volia ser artista
«Mai no he tingut la sensació que la meva dedicació a l’art estigués impresa en el meu programa genètic. No soc artista vocacional, ni dotat. Soc artista per voluntat, soc artista per decisió, per entossudiment de convertir-me en algú amb una certa idea de risc, en algú radicalment inútil, convençut que no ens hem de resistir a fer el ridícul: disposat a morir amb les botes posades.»
«Mai no he tingut la sensació que la meva dedicació a l’art estigués impresa en el meu programa genètic. No soc artista vocacional, ni dotat. Soc artista per voluntat, soc artista per decisió, per entossudiment de convertir-me en algú amb una certa idea de risc, en algú radicalment inútil, convençut que no ens hem de resistir a fer el ridícul: disposat a morir amb les botes posades.»
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Pilar Parcerisas: Assaig crític al capital com a espectacle
L’obra, despullada de tota expressivitat i emoció, ja no representa, sinó que es presenta, revestida d’ironia potencial. La seva efectivitat dependrà de la capacitat de lectura de l’espectador. Ja ho deia Duchamp que és l’espectador qui ha d’acabar l’acte creatiu.
L’obra, despullada de tota expressivitat i emoció, ja no representa, sinó que es presenta, revestida d’ironia potencial. La seva efectivitat dependrà de la capacitat de lectura de l’espectador. Ja ho deia Duchamp que és l’espectador qui ha d’acabar l’acte creatiu.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Teresa Grandas: La poètica de la resistència
«En el cas de la performance, amb l’obra ja no es busca investir l’objecte d’entitat artística, sinó que són la presència tant de l’artista com de l’espectador les que incorporen un factor de subjectivitat en el desenvolupament d’una acció en un espai i un temps delimitats.[…]. És, de fet, un intent d’entendre l’obra com una cosa no necessàriament perdurable.»
«En el cas de la performance, amb l’obra ja no es busca investir l’objecte d’entitat artística, sinó que són la presència tant de l’artista com de l’espectador les que incorporen un factor de subjectivitat en el desenvolupament d’una acció en un espai i un temps delimitats.[…]. És, de fet, un intent d’entendre l’obra com una cosa no necessàriament perdurable.»
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Jean-Clarence Lambert: Benet Rossell, artor. O com i per què ens vam trobar a París fa gairebé trenta anys
«Sens dubte, l’activitat artística de la segona meitat del segle XX, tal com la podem considerar globalment, va ser experimental, majoritàriament experimental. D’una manera triomfant. Amb audàcia i intranquil·litat, negació i provocació. En el vertigen de la novetat, i sovint, molt sovint, de la fuga cap endavant.»
«Sens dubte, l’activitat artística de la segona meitat del segle XX, tal com la podem considerar globalment, va ser experimental, majoritàriament experimental. D’una manera triomfant. Amb audàcia i intranquil·litat, negació i provocació. En el vertigen de la novetat, i sovint, molt sovint, de la fuga cap endavant.»
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Francesc Torres: La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible
Tot plegat per dir que el que és fonamental de l’art, des d’un punt de vista antropològic o des del punt de vista del comportament humà, que al capdavall és el mateix, no és que l’art que es faci sigui necessàriament excel·lent, sinó que es faci i punt.
Tot plegat per dir que el que és fonamental de l’art, des d’un punt de vista antropològic o des del punt de vista del comportament humà, que al capdavall és el mateix, no és que l’art que es faci sigui necessàriament excel·lent, sinó que es faci i punt.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
