Entre el 1928 i el 1932, Joaquín Torres-García, instal·lat a París després d’uns anys de formació a Barcelona, va desenvolupar un llenguatge pictòric d’arrel constructivista que temps després esdevindria la seva aportació singular a l’art del segle XX. Un llenguatge construït en un marc d’afinitat i adhesió al grup liderat per l’holandès Theo van Doesburg i d’altres artistes neoplàstics atrets per l’abstracció geomètrica, com Piet Mondrian. Torres-García sempre va buscar valors plàstics absoluts, com una forma o un color, en un plantejament clarament neoplatònic i universalista. Les obres de Torres-García de la Col·lecció MACBA pertanyen als anys de naixement de l’objecte i de la introducció del constructivisme. Així, mentre l’obra de 1924 Formas sobre fondo blanco encara és un relleu, la resta, posteriors, ja són peces tridimensionals. Si bé la primera presenta formes geomètriques com angles, corbes o línies rectes amb incisions –record de motius vegetals i que mostren certa afinitat amb obres de Jean Arp i Joan Miró–, les construccions de la darreria dels anys vint s’obren ja a l’universalisme constructiu. Formas sobre fondo blanco mostra els elements que seran propis de les construccions de fusta d’aquests anys: una textura rústica, amb elements sortints, esquerdes i una verticalitat acusada creada per la repetició d’un mateix motiu, per la seva ampliació o per la combinació de diferents elements geomètrics. L’any 1927, Torres-García va incorporar a les seves escultures els procediments que anteriorment havia utilitzat en l’elaboració de joguines fetes amb trossos de fusta. Les obres d’aquests anys mostren ritmes verticals i horitzontals sobreposats que posen en joc el gust per la superposició de plànols i el retall de formes. D’aquest moment destaca l’obra Planos de color con dos maderas superpuestas (1929), obra que condensa tots aquests elements. Sense preocupació estètica, la fusta està esquerdada i és tosca, però l’ús dels colors purs i d’uns gruixos acusats accentuen alhora la gestualitat de la pintura. Torres-García hi dibuixa una retícula sobre les figures geomètriques de la qual superposa un cercle de fusta, element que serà habitual en la seva escultura. Les fustes posteriors, executades entre 1929 i 1934, van ser resultat d’un diàleg directe amb les retícules del neoplasticisme de Piet Mondrian. Són obres que privilegien la multiplicitat arquitectònica d’entramats i estructures, les textures generoses i els materials pobres. Contrapunto (1929), Escultura abstracta (1929) i Estructura con varilla blanca y círculo rojo superpuestos (1935) utilitzen formes derivades del rectangle i el triangle. Tot i que en altres obres l’autor adjudicava a les formes geomètriques algun símbol o representació, aquestes no admeten cap lectura figurativa. Són obres que mostren el diàleg de l’artista amb l’abstracció pura. Les obres de la Col·lecció MACBA denoten el moment en què Torres-García arriba a l’abstracció i la seva convicció que l’art no ha d’imitar la realitat sinó que opera amb elements absoluts com colors o formes que es representen a si mateixos i tenen un valor en si. «Desde el momento en que el hombre abandona la copia directa de la naturaleza y hace a su manera una imagen [...] comienza una cierta construcción. […] La construcción debe ser sobre todo la creación de un orden [...], [aquella] pasa del simple andamiaje para ordenar las formas a ocupar el lugar de esta y a constituir la obra en sí misma.» (Joaquín Torres-García: «Vouloir construire», Cercle et Carré, núm. 1, París, març de 1931, publicat en castellà a Ángel González García, Francisco Calvo Serraller, Simón Marchán Fiz: Escritos de arte de vanguardia, 1900/1945. Madrid: Akal, 1999, pp. 277-279.)