El 1957, jo (D.R.) vaig venir a Islàndia des de Copenhaguen on havia viscut durant gairebé dos anys i vaig conèixer Sigrídhur Björnsdóttir. La vaig seguir fins a Reykjavik i ens vam casar. Va ser difícil (per a mi) aconseguir feina i diners, i vaig haver d’esperar dos anys abans no vaig poder continuar fent pel•lícules de 16 mm, que és el que havia estat fent –a Suïssa i a Dinamarca– abans d’anar a (Islàndia) Reykjavik. Vaig conèixer Andrés Kolbeinsson, que tocava l’oboè a l’Orquestra Simfònica d’Islàndia, i que tenia un projector de pel•lícules de 16 mm. Em va deixar que mirés les meves pel•lícules a casa seva. Andrés em va presentar un islandès que feia pel•lícules, Oskar Clausen. O. Cl. vivia (?) i tenia el seu negoci en un barri de Reykjavik anomenat Múlakampur («el campament de Múla»). En un edifici vell, una de les casernes que els anglesos havien aixecat quan van ocupar Islàndia durant la Segona Guerra Mundial, Oskar Clausen hi havia instal•lat un estudi cinematogràfic i sales de revelatge de pel•lícules. Em van convidar a fer-hi processar la meva pel•lícula de 16 mm. Vaig veure les cases al voltant d’aquell estudi, per començar, cobertes de neu i generalment a les fosques; però en algun moment de l’any 1958 o 1959, vaig veure aquestes cases de Múlakampur sota una llum més favorable, era primavera i la neu s’havia fos. En aquell moment va començar el meu enamorament amb aquesta mena de construccions. Vaig trobar que eren molt impressionants. Em vaig imaginar a mi mateix com un col•leccionista de fotografies que ensenyava a d’altres amants de l’arquitectura aquelles cases meravelloses. Però en aquell moment no em podia permetre una col•lecció com aquella, i quan finalment vaig tenir els mitjans per començar a fer fotografies i crear la col•lecció, el 1967 (?), el campament havia desaparegut. La Corporació Municipal de Reykjavik (o com se’n digui) l’havia enderrocat. Al llarg dels anys següents, vaig passar per un procés d’aprenentatge; vaig aprendre a veure que Reykjavik no era diferent de la seva part Múlakampur. En les meves passejades vaig arribar a desitjar, o a somiar, una altra col•lecció de fotos: una col•lecció de Fotos de Cases de Reykjavik. Tot i que les millors de totes havien estat eliminades del miracle arquitectònic, el que quedava (la meva imatge de la ciutat de Reykjavik) continuava estant per sobre, en la meva escala arquitectònica, del que jo havia vist als països on havia viscut. L’any 1970, els meus fills Karl i Björn i jo vam començar a fer fotografies de les cases de Reykjavik. L’any següent Páll Magnússon ens va venir a ajudar. Estava estudiant a París, i aquesta feina el va tenir ocupat durant les vacances d’estiu de dos anys. El 1973 teníem fotografies de totes les cases que hi havia aleshores a Reykjavik, unes catorze-mil diapositives. Em vaig endur aquesta col•lecció a Suïssa, i des d’allà vaig començar a ensenyar-la com a part d’algunes exposicions que havia de fer en diferents indrets d’Europa. Amb el temps, ens vam adonar que només hi havia fotografies de l’estiu, i que en la majoria d’elles feia bon temps; Páll només treballava durant les vacances d’estiu. Em van venir ganes de mostrar millor la ciutat: amb bon temps i amb mal temps, i en diferents èpoques de l’any. Havia conegut Eggert Einarsson cap a l’any 1980, quan vaig fer classes durant una temporada a l’Escola d’Arts i Oficis de Reykjavik. El 1990-1991 (aquest cop a l’hivern) Eggert va començar a fer fotografies de les cases de Reykjavik. Les fotografies haurien de ser d’altres èpoques de l’any (no només de l’estiu) i amb unes altres condicions climàtiques (no només dies clars). L’estiu del 1990, Birta Jóhannesdóttir va donar un cop de mà a Eggert en aquesta feina. Avui –20 de juny de 1995– Eggert vindrà a Seydhisfjördhur i em portarà algunes de les diapositives de Reykjavik que pertanyen al segon lot de fotos i mostren diferents estacions, etc. Vull ensenyar aquests exemples de la segona part de la col•lecció, que estem completant aquests dies. Vaig venir per primera vegada a Seydhisfjördhur quan jo (D.R.) anava amb alguns amics a Lodhmundarfjördhur. Des d’aleshores, nosaltres (sobretot el meu fill Björn i els seus amics Bernd Koberling i Smári Magnusson) hi hem vingut sovint. El meu entusiasme per les cases d’aquí em recordava el meu entusiasme per Múlakampur i per alguns barris de Reykjavik. Vaig demanar a Björn i a Eggert, que volien anar amb cotxe a Seydhisfjördhur el desembre del 1988, que fessin fotografies de totes les cases. Era el pic més fosc de l’hivern i van haver de fer servir una pel•lícula extremament sensible, però se’n van sortir. Pel camí, van fer, per a una altra de les meves col•leccions, fotografies (diapositives) de benzineres i cafeteries. D’aquesta manera teníem fotografies d’hivern de totes les cases de Seydhisfjördhur i de totes les benzineres i cafeteries que hi ha a la carretera que va de Reykjavik a Seydhisfjördhur. Les fotografies de totes dues col•leccions es van fer al desembre, l’època més fosca de l’any, i vam pensar que també havíem de fer fotos dels mateixos objectes a l’estiu, per mostrar-les al costat de les imatges d’hivern. Aquests dies, Eggert està fent les fotografies d’estiu, o de dies clars, de les cases de Seydhisfjördhur (tot i que ara fa fred i plou gairebé sempre) i esperem poder mostrar algunes de les diapositives aquests dies, aquí a Seydhisfjördhur. Ara falta mostrar les benzineres, no només a l’hivern i a la carretera de Reykjavik a Seydhisfjördhur, sinó també a l’estiu i a la carretera que va de Seydhisfjördhur –passant pel nord– a Reykjavik. Aquest és el viatge que Eggert i Björn volen fer aquest estiu. Alguns d’aquests llocs ja es poden veure a les fotografies. Les fotografies han estat realitzades per: Karl Roth ([nascut] a Ginebra) Björn Roth (Mosfellsbaer) Páll Magnússon (Reykjavik)