Bruce Nauman, nascut a Fort Wayne (Indiana) el 1941, és un dels artistes més importants i innovadors de l’art contemporani. La varietat de suports que utilitza, des del vídeo fins a l’holografia o el neó, reflecteixen la diversitat temàtica de la seva producció, en la qual investiga tant la naturalesa del procés creatiu com la naturalesa de la condició humana. Per a Nauman el procés de creació artística és tan important com l’art per ell mateix. “Què fa un artista quan es queda sol a l’estudi? La meva conclusió va ser que si jo era un artista i jo estava a l’estudi, llavors tot el que fes a l’estudi hauria de ser art... A partir d’aquest punt, l’art es va convertir més en una activitat i menys en un producte.” Com molts artistes de la seva generació, Nauman rebutja la idea tradicional de l’obra d’art i la seva concepció com a objecte artístic independent, i defensa un art creat a partir de l’experiència real, de l’experiència del seu propi cos. Per a Nauman, l’escultura és la pedra angular del seu treball, per això s’inspira en la participació o la performance per part de l’espectador inherent a tota obra escultòrica i entén el vídeo com una extensió de la seva escultura. Al final dels seixanta comença a fer una sèrie de treballs en què interpreta diferents activitats davant una càmera fixa. Un altre dels interessos artístics de Nauman és expressar el pas del temps, el seu funcionament i la seva continuïtat; d’aquí que en aquesta època deixés de banda l’escultura com a suport i comencés a utilitzar el cinema i el vídeo com a nous mitjans per a les seves idees, i en especial el vídeo que li permet presentar una narrativa sense principi ni final i capturar l’estrany continuum de la seva pròpia vida. Però entén la càmera com a eina per documentar i capturar una activitat temporal i fer-la real, veritable. En l’obra de Nauman podem trobar infinitat d’influències, especialment d’artistes contemporanis, però també d’altres disciplines com la literatura, la música, la dansa o el cinema. El treball de Nauman es pot emmarcar simultàniament en diferents corrents artístics com: l’art conceptual i el body art, per la utilització i la manipulació del seu propi cos com a procés de creació artística, i el video art. A més, influeixen en la seva obra la tradició Dadà, i la seva figura principal Marcel Duchamp; Jasper Johns, amb l’obra del qual està en diàleg permanent; Andy Warhol com a cineasta experimental i la seva característica estructura antinarrativa; les recerques filosòfiques de Wittgenstein; les teories de la Gestalt sobre el coneixement del propi cos i la indagació de la conducta humana; Samuel Beckett i els personatges obsessius dels seus relats. També van influir en els seus treballs; personatges del món de la dansa i de la música, com els coreògrafs Merce Cunningham i Meredith Monk, de les teories dels quals adoptarà els moviments simples i repetitius, i els músics Steve Reich, La Monte Young i Karlheinz Stockhausen, que estudiaven les relacions entre repetició, intensitat i avorriment, i dels quals va agafar la idea d’enllaç continu que exportaria als seus vídeos. Bouncing in the Corner No. 1, 1968 Per fer aquest vídeo, Nauman va girar la càmera cap a un costat i la va col•locar de tal manera que el seu cap i els seus peus quedessin fora de l’enquadrament i ens mostra sols part del cos, des del coll fins als turmells. Com que està a la cantonada, amb l’esquena contra la paret, sembla que està ajagut: es deixa caure cap enrere, cap a la cantonada, i se separa de nou de la paret, com si intentés levitar. En l’execució d’aquestes accions les seves mans frenen la caiguda contra la paret i el so que produeixen esdevé part integral de les activitats que filma. Nauman repetirà aquest exercici en un altre dels seus vídeos i en una performance en directe al Whitney Museum of American Art de Nova York.