Carlos Pazos condensa en aquesta instal·lació bona part del seu univers creatiu. D’una banda, el seu gust pels jocs amb el llenguatge, amb un títol que vincula el cognom de l’artista a una antiga paraula grega, páthos. D’altra banda, la passió de l’artista pels objectes de la cultura de masses i el cinema, la seva afinitat estètica amb el llenguatge pop i la presència recurrent del jo de l’artista. El mateix Pazos explicava l’any 1998: «Amb aquesta “peça climàtica”, com prefereixo denominar aquest tipus d’ambientació eludint el terme imprecís d’“instal·lació” […] pretenc rendir un homenatge velat als films produïts i dirigits per Roger Corman, adaptant els contes d’E. A. Poe, interpretats pel meu adorat Vincent Price.» En aquesta peça ambiental o «climàtica», Pazos construeix l’escenari d’una llar burgesa amb una xemeneia sobre un fons de paper pintat, una fotografia i un ós de peluix de mida natural dret al seu costat. Unes brases artificials indiquen que la xemeneia està encesa. En la pau d’aquest interior burgès, hi situa la figura amenaçadora d’un gran animal. El registre irònic és una constant en l’obra de Carlos Pazos, com també el joc autobiogràfic. La fotografia de la paret, un retrat de l’artista amb cara d’esglai mentre abraça un ninot petit, pren l’aspecte d’un film de terror i juga amb la semblança de l’artista amb el rostre de Vincent Price, actor protagonista de bona part dels films del director americà Roger Corman, conegut sobretot per la seva sèrie de pel·lícules B basades en relats d’Edgar Allan Poe. L’obra, de 1981, va ser reconstruïda l’any 1992. Mi pathos doy juga amb la semblança fonètica del cognom de l’artista i la paraula grega páthos, que designa la passió o la intensitat emocional. Com a l’antiga tragèdia grega, Pazos es lliura a l’espectador o s’immola com un objecte de passió el destí del qual ja no és a les seves pròpies mans. L’obra enllaça així amb la sèrie de peces d’aquest artista en què l’objecte de treball és el mateix subjecte artístic: el seu jo passa a ser objecte d’art. D’altra banda, però, el títol conté una segona associació fonètica que al·ludeix al comiat del capellà als fidels al final de la missa catòlica: «Mi paz os doy». El mateix Carlos Pazos ho explica: «Jugo així fonèticament amb el meu cognom, amb el sentit de la paraula páthos en grec, i amb la frase amb la qual el sacerdot saluda els fidels al final del ritual de l’església catòlica: “Mi paz os doy”.» (Carlos Pazos. Fromage de Tête. Verona: Adriano Parise editore, 1998, p. 21-22 [cat. exp.]) La figura de l’animal és una de les més utilitzades per l’artista, ja siguin animals de peluix, peces de museu de ciències naturals com papallones o llebres, imitacions en guix de col·leccions ornitològiques i fins i tot animals vius com un ximpanzé. És ben conegut l’afany de Pazos com a col·leccionista de tota mena d’objectes, que provenen de la cultura de masses i que mostra en instal·lacions amb una estètica carnavalesca, escenogràfica i propera als codis visuals del pop. Però, tot i la seva passió col•leccionista (Marcel Duchamp, Andy Warhol i Marcel Broodthaers, tres referents en l’obra de Pazos, també van ser-ho), l’ús dels objectes per part d’aquest artista ja no articula cap art de la memòria: les coses s’han escinditt del seu temps real.