Botticelli, Vermeer, Ingres... Jordi Cerdà incorpora algunes imatges icòniques del nu femení representat en la història de l’art per designar les diferents parts del cos d’una dona: rostre, esquena, sexe... Aquests elements físics són referits per imatges pintades amb una clara connotació cultural. L’autoreferencialitat és evident, així com la relació designativa de la pintura amb l’objecte que vol representar, en aquest cas el cos. Un treball fotogràfic que cal situar en les sèries realitzades per Cerdà entre 1975 i 1980, que exploren la capacitat representativa del llenguatge i de la imatge, en aquest cas pictòrica. Com si, en contacte amb el cos real i físic d’una dona, la pintura mostrés tota la seva dimensió nominativa.