El juliol de 2006 el fotògraf belga Michel François va convidar a tretze artistes a la Casa Gomis, una bonica casa situada a La Ricarda, junt a l'aeroport del Prat de Llobregat. Aquest exemple de disseny Modern Europeu, construït per l'arquitecte Antoni Bonet els anys 50, està situat en un bosc de pins entre l'aerorport i els suburbis de Barcelona. Fou, en el seu moment, lloc de trobada per a artistes com Tàpies, Cage o Miró. Actualment, però, ja no és possible viure-hi. Amenaçada per la invasió del creixent i concorregut aeroport de Barcelona, l'expansió de l'àrea suburbana i els elements naturals, com el mar, la Casa Gomis apareix com un anacronisme, aparentment perdent terreny a favor del seu entorn. Es tracta d'una ubicació conflictiva però, no obstant, molt interessant per a aquesta iniciativa. Per a aquest projecte de film, François demanà a cada artista produïr la seva pròpia seqüència de vídeo, en total llibertat, amb o sense actors, inspirant-se en aquest lloc tan particular. El repte d'aquesta invitació fou descobrir què passa quan diferents creadors individuals (incloent artistes visuals, coreògrafs, cineastes i escenògrafs) contribueixen en un film comú sense guió. Les úniques limitacions eren el temps i el lloc en el que aquestes persones eren situades. No hi va haver cap restricció durant el procés de filmació. Les gravacions individuals van procedir a alimentar-se les unes a les altres, i poc a poc va anar apareixent un guió. Cada artista filmà dins la casa i als seus voltants, amb escàs contacte entre ells. Cap d'ells podia anticipar-se al resultat final d'unir en un sol film les diverses interpretacions de cada artista. Quan François edità la pel•lícula, el que resultà fou un film que atorgava una nova vida a la Casa Gomis. A través dels ulls dels diversos artistes, emergeix un film inusual i inesperat amb un enfocament segmentat però, en última instància, coherent en la seva totalitat.