"l’interior de l’edifici del Fòrum ideat per Herzog & De Meuron, amb una presència blavosa d’intensitat més marina que cèlica, complex triangular fissurat per escletxes en el formigó negre i lluents vidrieres, i a nivell dels pedestals invisibles que sostenen la gran i immensa plataforma, a la banda de llevant, en un espai hexagonal irregular, més llarg que ample, hi havia el quadre d’Antoni Tàpies que porta per títol Complement miraculós, expressió cal·ligrafiada i inscrita dins del quadre per l’artista i que avui es troba a les dependències de l'alcaldia. La ubicació d’aquesta obra de Tàpies ha fet que l’indret sigui designat capella, perquè per les mateixes estructures i textures arquitectòniques, vers l’extrem de ponent i prop de l’obra de Tàpies hi ha una lluerna piramidal d’uns deu metres d’alçada, lluerna per la qual entra la llum zenital que, en rebotar per les parets irregularment texturades amb planxes triangulars també irregulars i de color de coure daurat, preparen i creen davant de l’obra de l’artista l’atmosfera adient per no saber amb precisió si es tracta d’un mural estrictament estètic o d’un frontal d’altar per a pregàries indefinides. L’obra de Tàpies sempre es presta a aquestes ambigüitats interpretatives./ Aquesta obra concreta d’Antoni Tàpies és una pintura feta segons un procediment mixt i assemblatge sobre fusta. Es tracta d’un espai amb una possible divisió de captació visual en tres parts, totes elles determinades per un fons de blanc llet, homogeni i maculat en alguns indrets per gruixos matèrics. La, diguem-ne, part central ve marcada per una impressionant intersecció vertical i horitzontal de dues sucoses línies negres (interpretables com signe o creu de braços iguals). Sota aquesta creu o intersecció de ratlles hi ha, cal·ligrafiat amb vernís de to siena molt diluït, els esmentats mots Complement miraculós, que se’ns presenten sense que els hi puguem donar un sentit precís, a no ser que els lliguem amb uns altres mots cal·ligrafiats que hi ha al peu del quadre, escrits en negre i que entre parèntesis diuen: memòria, esperança, Catalunya. Seria aquest el complement miraculós que uneix el record permanent amb un desig galdós que donen com síntesi el bell mot de Catalunya?. / A la banda dreta de l’espectador hi ha una immensa estructura, mostrada des d’una perspectiva escairada que tant sembla un llibre compacte com un totxo, però que és un bloc elaborat amb l’aspre terra del país; superfície granulada amb una dilució de to vers els extrems inferiors. Dins d’aquesta superfície hi ha el grattage ben aprofundit d’uns solcs que marquen la silueta d’una suposada figura humana nua, sense cap, asseguda sobre una cadira, amb una cama de desborda el gruix de la terra compacte i un braç que va més enllà del límit, a la dreta, de la superfície terrosa. Dins d’aquest conglomerat matèric, uns esgrafiats profunds porten les ja habituals lletres “a” i “t”, distribuïts en diferents parts. Sobre el conjunt descrit i encolats a la superfície del quadre hi ha unes tiges d’arbust de no massa gruix, seques i irregulars. Al cantó esquerra de l’espectador, totalment a límit del quadre, s’hi veu un altre conglomerat de terra del país en forma de piràmide escalonada i, a dins, esgrafiats també, uns suposats ulls, signes de vigilància, vida i energia. / El collage plàstic de terra natural, encara que preparada, atrau però provoca un profund respecte. La primera impressió és sorprenent i una mica tètrica, si bé els mots cal·ligrafiats (treball molt freqüent a l’obra de Tàpies) al·ludeixin a una certa esperança arrancada des d’una possible memòria viva. La creu pot ser també el signe de crit d’atenció sobre els conceptes o realitats de terra, home i cultura des dels que sorgeixen uns branquillons joves, ara secs però que ho faran fructificar tot. Tàpies va voler que aquest quadre anés al Fòrum de les cultures i, en aquest sentit, se’l pot entendre com absolutament simbòlic i expressiu. / Aquesta obra, com totes les de l’artista, ofereix un ample ventall de profundes reflexions. Vista des de fora del recinte, a través dels vidres foscos, la pintura apareix com uns elements imprecisos navegant dins d’un espai indefinit, aquós o eteri. Aquesta característica, però, desapareix en l'actual emplaçament de l’obra a la seu de l’Ajuntament de Barcelona a la plaça de Sant Jaume." -- Ajuntament de Barcelona / Art Públic (data consulta: 08/04/2021).