Després d'estudiar a la Universitat de Wisconsin, a Madison, Bruce Nauman es va traslladar a la Universitat de Califòrnia, a Davis, on el 1966 va acabar els estudis de postgrau. És difícil classificar l'obra de Nauman dins d'un moviment determinat. Les seves referències es troben en l'obra dadaista de Man Ray, en el teatre de Samuel Beckett i en diferents corrents dels anys seixanta i setanta, com el minimalisme, l'art conceptual i el body art. Les seves propostes es materialitzen en una gran varietat de suports: dibuix, pintura, escultura, instal·lació, fotografia, cinema i vídeo, entre d'altres, sovint reforçats per l'ús del llenguatge escrit o parlat. Una característica constant del seu treball és la presència, d'una manera més o menys explícita, d’un compromís polític i ètic progressista. En un primer període, comprès entre 1965 i 1972, Nauman reflexiona bàsicament sobre la seva pròpia posició i actitud davant la realitat a través d’una sèrie de peces que comparteixen en la mateixa proporció idealisme i distància irònica. En elles l’artista hi és present a través de la seva pròpia imatge, del rastre que deixa amb el cos en diferents suports o de la presència del seu nom i signatura. A partir del 1973 –coincidint paradoxalment amb un primer reconeixement de la seva obra, sobretot a Europa– redueix de manera considerable la seva producció i comença a tractar temes que van més enllà d'ell mateix per plantejar-se qüestions socials. Durant aquests anys, moltes de les escultures i instal·lacions arquitectòniques –com la sèrie de passadissos– desperten en l'espectador sensacions molestes i li transmeten l'angoixa i la frustració que ell mateix sentia. Cap al 1980 el seu treball es torna més obertament polític, ja que denuncia la violència dels règims totalitaris de l'Amèrica Llatina i Sud-àfrica. Durant la dècada següent, Nauman es va convertir en una referència indiscutible per a una generació sencera d'artistes, i es va veure àmpliament reconegut als Estats Units. La seva obra es va carregar d'una visió agressiva que va poblar els seus vídeos i escultures de personatges turmentats. Des del 1979 viu a Nou Mèxic, en un aïllament voluntari que el manté allunyat de les grans capitals de l'art.