L’arribada de Millares a la Península, cap als anys cinquanta, va suposar el contacte amb la tradició «negra» de Castella i la generació del 98, fet que va provocar que l’artista s’enfrontés al procés creatiu amb una voluntat de destrucció i negació de l’espai i la matèria. En aquest acrílic sobre tela, el llenguatge de l’artista apunta clarament a la seva darrera etapa, ja a finals dels anys seixanta. L’ús insistent del blanc i negre, les grans masses cromàtiques transitant damunt fons buits i l’abstracció de l’informalisme l’identifiquen. Millares incorpora tela d’arpillera amarada en pintura i convertida en un camp d’experimentació. En aquest cas, arruga i cargola l’arpillera sobre ella mateixa, i d’aquesta manera aconsegueix un potent efecte de tensió. També cal destacar la referència irònica a la tradició pictòrica representativa, amb la inclusió de la paraula «quadre» com a títol de l’obra. Com en bona part de les obres de l’artista, la gestualitat expressiva apel·la a l’inconscient, a la por, a la destrucció i a tota mena d’ombres, tant personals com col·lectives. «D’una càrrega vital –motor ètic de l’obra d’art‒ estimulada per l’acció positiva-negativa de la realitat, n’aflueix una nova modalitat de sentiment a través d’una matèria expressiva gairebé inèdita», explicava l’artista en el catàleg de l’exposició que va fer a l’Ateneo de Madrid al 1963.