Protagonitzada per Buster Keaton i dirigida per Alan Schneider, Film és l’única pel·lícula escrita per Samuel Beckett. Escrita el 1963, es va rodar a Nova York l’estiu de 1964. D’acord amb el seu gust per l’experimentació, en lloc de diàlegs, Beckett incorpora un so, un lleuger «ssshhh», al llarg de tota la pel·lícula. Un personatge masculí interpretat per Buster Keaton fuig per un carrer quasi desert defugint tot contacte humà. Porta barret i es cobreix la cara amb un mocador. Després de creuar un portal, puja les escales d’un edifici i entra en una habitació que podria ser la seva. Un cop dins, esborra sistemàticament qualsevol referència a la realitat exterior. Corre la cortina, cobreix el mirall, fa sortir el gat i el gos, tapa la gàbia de l’ocell i també la peixera i estripa les fotos del passat. Tanmateix, el so, aquest lleuger «ssshhh», persisteix tota l’estona com ho fa la consciència del protagonista, aquesta veu interior que ens acompanya sempre. Tot i l’aparença de comèdia amb picades d’ullet al gènere negre, Film aborda el problema filosòfic de la percepció i l’autopercepció o la percepció interior. En concret, escenifica l’axioma de Georges Berkeley, Esse est percipi. Defensant la màxima «ser és ser percebut», aquest filòsof irlandès reduïa la realitat a fenòmens de consciència.  Mai podrem saber si un objecte és blau en ell mateix; només es pot saber si un objecte és percebut per la nostra ment com un objecte blau. Fins i tot suprimint tota percepció exterior, com fa el protagonista de la pel·lícula, la consciència (aquest soroll de fons que ens acompanya sempre) subsisteix. Amb una gran economia de mitjans, Film aconsegueix recrear el singular univers beckettià, tan propi dels seus textos teatrals i les seves novel·les. La pel·lícula va rebre el Premi de la Crítica al Festival de Venècia (1965), el Premi Especial del Jurat al Festival de Tours (1966) i el Premi Especial del Festival d'Oberhausen (1966).