—Vaig començar a fer poesia visual com una necessitat de travessar el límit d'un llenguatge i assolir un terreny menys codificat, més universal. Jo no menyspreo per res el codi literari, però passa que les paraules es gasten. Es tracta d'establir un lligam nou entré el camp visual i el semàntic. —Com explicaries a un públic no iniciat què és la poesia visual? —En els nostres temps és la poesia experimental per antonomàsia. Jo sempre dic que no és dibuix ni pintura sinó un servei a la comunicació. Jo la faig amb el mateix estat d'ànim que faig la poesia literària. El que passa és que canvio de codi. —I quins són els seus precedents? —Els precedents més remots de la poesia visual els podem situar en la fase que l'home deixa de caminar de quatre potes. Però sense anar tan lluny, a Catalunya, alguns autors seguiren la moda dels «ismes» europeus. —Penses que encara tenen vigència els «ismes»? —Això dels avantguardismes és una etiqueta més d'aquelles: surrealista, neosurrealista... No hi ha avantguardistes. En tot cas rereguardistes. No hi ha un art avançat: hi ha, només, art retardat. El poeta ha d'ésser un senyor del seu temps. Va en el tren d'un temps, solidari amb altres Viatges, però amb les finestres ben obertes... Hi ha massa poetes que no tenen res a dir! Hi ha gent que va a París amb avió i quan es posa a escriure viatja en palanquí. És clar: no entenen els qui escrivim amb avió. I llavors surten les etiquetes. No crec en l'art d'avantguarda. Busquets i Grabulosa, Lluís: «Joan Brossa, contemplador actiu de les coses», Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: Grup Promotor / Edicions del Mall, p. 134-135