El 1985, Teresa Lanceta llegeix una monografia sobre teixits populars marroquins i, fascinada per les imatges i per la seva afinitat amb els teixits, decideix escriure a l’autor, Bert Flint, un col·leccionista i estudiós holandès establert a Marràqueix des de fa temps. “Allò que tu cerques, aquí s’està perdent”, li respon ell en aquell inici del que serà una amistat i causa dels viatges de Lanceta a l’Atles marroquí, on, durant quatre anys, establirà una relació amb les diverses comunitats i amb les dones teixidores. Resulta sorprenent el grau d’afinitat del seu treball anterior amb allò que descobreix en aquesta zona del nord d’Àfrica: teixits minimalistes, sense centre ni tema, i abstraccions d’un gran colorit, enteses com a pura exploració de la línia en l’espai. Lanceta accedeix a un saber ancestral amb una finalitat productiva, però també social i comunitària. “Teixir m’ha permès comprendre un codi primigeni i universal que manifesta la seva llei interna, traspassant fronteres físiques, temporals i culturals. No estava interessada en els tapissos dels palaus ni en les teles fastuoses, fetes per mans obedients sota dictats aliens, sinó en teixits procedents de cultures eminentment tèxtils, que unifiquen el fer i l’ús, que desenvolupen un llenguatge com a testimoni de cultura i d’art”, explicava en una entrevista de l’any 2017. L’obra a la Col·lecció MACBA presenta les característiques d’una primera etapa de relació creativa amb la tradició tèxtil de l’Atles Mitjà, que Lanceta va desenvolupar durant la segona meitat dels anys vuitanta. Ulls (1988) incorpora un coixí original, teixit per les comunitats d’aquesta zona del Marroc propera al Sàhara, i dos teixits de Lanceta. Com en altres obres d’aquesta època, suma creacions anònimes i creacions pròpies, configurant així un diàleg i un nou conjunt compositiu. Referint-se a la seva producció d’aquells anys, Lanceta explica que va mantenir la tècnica, els materials i el format dels teixits originals. Ulls es beneficia del dinamisme i el moviment del rombe, una figura amb uns efectes d’irregularitat acusats, per explorar la idea de repetició i variació. “El rombe no té horitzons ni verticals, sinó que està fet de diagonals que formen trames il·limitades. En la seva expansió reiterativa, la xarxa romboidal no delata coordinades, no té centre ni marc, sinó que és una xarxa de parts iguals. La repetició no és un enemic sinó un valor que assumeix variacions i transgressions. El rombe és un horitzó.” (Teresa Lanceta: Adiós al rombo. Bilbao: Azkuna Zentroa Alhóndiga Bilbao, 2017)