En un esforç per superar l’expressionisme matèric i obrir noves vies d’expressió artística, Lucio Fontana publica el seu Manifesto bianco el 1946. Desenvolupa així la seva teoria de l’Espacialisme, que defensa l’abolició de l’espai il·lusori de la pintura i la seva substitució per l’espai real. Aquesta teoria es materialitza en una llarga sèrie d’obres anomenada Concetto spaziale (1950-1968), on l’artista intervé llenços quasi monocromàtics amb forats i talls. El reconeixement de l’existència d’un espai il·limitat el du a la conquesta d’una nova dimensió perceptiva, de manera que les seves intervencions s’expandeixen cap a l’espai físic que hi ha al voltant de l’obra i cap a l’espectador.