L'any 2010, Melanie Smith va portar més de tres mil estudiants de les escoles públiques mexicanes a l’Estadio Azteca, a Ciutat de Mèxic, un estadi de futbol icònic –el més gran del país– construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1968. Deu dies abans de la inauguració d’aquells Jocs, hi va haver la Massacre de Tlatelolco a la plaça de les Tres Cultures de la capital, on estudiants i civils que s’oposaven al president Gustavo Díaz Ordaz van ser impunement assassinats per militars i policia. Cadascun dels estudiants reunits per Smith portava una cartolina grossa amb una imatge. Situats per grups en diversos punts de l’estadi, tant a les grades com al camp, al ritme d’una banda sonora emesa pels altaveus, els nois i noies anaven alçant les cartolines fins a compondre un gran mosaic: cada imatge individual funcionava com un fragment d’una imatge més gran. Els diferents grups van anar formant una sèrie d’imatges icòniques de la historia de l’art, com el Quadrat vermell de Malevich o l’Angelus Novus de Paul Klee, així com de l’imaginari nacionalista mexicà, com el quadre La patria de Jorge González Camarena, reproduït durant anys als llibres de text de les escoles mexicanes. També formaven imatges de la cultura de masses, com el boxejador Santo, el mític lluitador de la màscara de plata. La banda sonora de l’acció era una marxa revolucionària mexicana en versió rock. Mentre els estudiants arribaven i s’anaven situant, a les pantalles de l'Estadio Azteca, entre anuncis de Coca-Cola i de Corona, s’hi podia llegir la frase «La revolució no serà televisada», en clara referència a la revolució i la massacre estudiantil. Al llarg de la performance, a mesura que els estudiants es cansaven d’aguantar les cartolines, alguns es llancaven coses, d’altres es barallaven i d’altres reien. Testimoni de l’impacte de l’arribada del neoliberalisme al Mèxic contemporani, Melanie Smith proposa una reflexió sobre la construcció de les identitats culturals. Amb motiu de la seva exposició al MACBA l’any 2018, l’artista, que qualifica el seu treball com un «palimpsest gegant», va explicar que l’obra «ensenya com es desintegra el concepte de la mare pàtria a partir de l’oscil·lació de les imatges construïdes». Com les altres obres de Smith, ja siguin fotografies, pel·lícules, escultures o performances, Estadi Asteca. Proesa mal·leable mostra l’articulació i desintegració dels imaginaris de la modernitat a través d’elements com el desconcert o l’absurd.