Com una reacció al paradigma visual que es va obrir amb la nova cultura de consum dels anys seixanta, els artistes conceptuals van expandir l’escultura explorant gèneres com la performance i el llenguatge fílmic. Amb una mentalitat molt eclèctica, Dan Graham va ser un dels primers a transitar per aquest nou camp artístic. Els seus primers films, realitzats entre 1969 i 1974 i dels quals la Col·lecció MACBA en té una representació significativa, posen de manifest el seu interès per explorar els mecanismes de la percepció, la corporalitat, la consciència i l’espai. Graham no documenta performances; els seus films són extensions de les performances mateixes. No vol «filmar» simplement una cosa, sinó experimentar amb la percepció i esbrinar què passa quan cos i càmera es converteixen en una única màquina de veure i de sentir. Mentre que a Binocular Zoom (1969) dues càmeres operen simultàniament emulant el funcionament de l’ull humà, a Sunset to Sunrise (1969) la càmera explora sistemàticament la volta celeste, escombrant-la en espiral, des de l’horitzó fins al zenit i viceversa, fins a fer desaparèixer tota noció d’espai. En algunes obres, com Roll (1970) o Helix/Spiral (1973), Graham enregistra una mateixa acció amb dues càmeres que funcionen com a camp i contracamp, o com si l’una observés des de «fora» i l'altra des de «dins». Realitzada també en aquests anys, Past/Future Split Attention (1972) posa el focus en la noció del temps en la percepció pròpia i la dels altres situant dues persones en un mateix espai o present: mentre la primera prediu la conducta futura de la segona, aquesta explica el passat de la primera. Més endavant, influït per lectures psicoanalítiques, a més del seu interès per la percepció i l’espai, Graham s’interessa també per la interacció amb el públic en obres tan emblemàtiques com Performer/Audience/Mirror (1975).