Una sèrie de vídeos de principi dels anys setanta es fa ressò de la pràctica de l’acció i l’ús del propi cos i les seves circumstàncies. Artistes com ara Chris Burden i Vito Acconci en són bons representants. Però, principalment, Torres utilitza l’acció, la performance com a experiment on cal situar l’inici del que serà el leit motiv constant de la seva obra d’ençà de la darreria dels anys setanta: la memòria com a terreny de construcció de la política.---An Attempt to Decondition Myself (1974) o Almost Like Sleeping (1975) escenifiquen precisament el moment de canvi de paradigma a través d’una acció que revela un ritual iniciàtic: a An Attempt to Decondition Myself, per exemple, l’artista disposa una acció on, essencialment, beurà alcohol fins a perdre el coneixement per intoxicació etílica. [...] La necessitat de realitzar accions doloroses o extàtiques per a adquirir una condició superior (o diferent) de l’ésser és un tema habitual des dels inicis de la història de les civilitzacions i s’ha integrat en el sentiment religiós. Torres, però, no actua per motivacions místiques sinó socials. El seu és un ritus que sembla denunciar les condicions d’una cultura de la hipocresia, tal com desenvoluparà en obres posteriors. Però el canvi d’eix al voltant del qual pivota l’obra s’havia de realitzar a través d’una escenificació protagonitzada pel mateix artista: escenifica una ruptura i trenca breument el llarg episodi de la recerca paracientífica.  Bartomeu Marí: Francesc Torres, catàleg de l’exposició Da Capo, realitzada al MACBA l’any 2008.