«El retorn a la naturalesa em serveix des de sempre com un retorn al lloc on soc capaç de reflexionar. Un reflexió que no entenc allunyada de la cultura.» Per a Francesc Abad, cultura i natura formen part d’un mateix registre, tan vital com simbòlic. «El gest d’escriure la paraula Auschwitz i el fet que el pas del temps la faci desaparèixer em serveix per construir memòria.» Una memòria que, en el cas personal de l’artista, està arrelada en els primers relats orals escoltats d’infància, sota un arbre caqui en un casal anglès a la casa dels treballadors del tèxtil a Terrassa. Com explica el mateix Abad, «Més endavant, aquesta cultura de la memòria, la dels perdedors, esdevindria un vocabulari ètic en el meu treball artístic.» Davant d’una societat que tendeix a l’oblit, aquest sentit de la responsabilitat i la memòria col·lectiva actua com un imperatiu ètic que passa per davant de qualsevol altra consideració estètica o formal.