Joan Fontcuberta i Pere Formiguera, dos noms destacats de la fotografia contemporània catalana, van iniciar una col·laboració l’any 1984 entorn d’un catàleg de plantes inexistents. Fontcuberta realitzava la part fotogràfica i Formiguera, escriptor i fotògraf, la literària. Volien revocar el tòpic, tan consolidat, sobre la capacitat de veritat del document fotogràfic. Després d’aquesta primera col·laboració, van voler anar més enllà indagant els límits, no sempre clars, entre realitat i ficció, entre natura i imaginari. Un any després, el 1985, començaven a treballar en el projecte Fauna. Fauna es presenta com una instal·lació de grans dimensions i múltiples elements a l’entorn de la figura d’un científic oblidat i els seus descobriments en el món animal. Es parteix de la premissa que els dos fotògrafs han descobert els arxius desapareguts del zoòleg alemany Peter Ameisenhaufen –nascut a Munic el 1895 i desaparegut de forma misteriosa el 1955–, i el seu ajudant Hans von Kubert. Ameisenhaufen havia catalogat una sèrie d’animals poc comuns, com el Ceropithecus icarocornu, semblant a un mico però amb una banya d’unicorn i amb ales; la Solenoglypha polipodida, semblant a una serp de tres metres i mig, o el Pirofagus Catalanae, un drac trobat a Sicília, abandonat pels invasors catalans al segle XVI, que ingeria el seu propi foc després d’expulsar-lo. Fauna presenta fotografies dels animals inventariats pel zoòleg, detallats estudis de camp, notes de treball del científic, radiografies i disseccions d’esquelets, un espècimen dissecat i alguns àudios amb els enregistraments dels crits dels animals. Es presenten tots els elements clau per donar credibilitat científica i solidesa epistemològica a una gran ficció. En cap moment s’informa l’espectador que es tracta d’una invenció, ni que els noms del científic Peter Ameisenhaufen i del seu ajudant Hans von Kubert són dos alter ego dels noms de Formiguera i Fontcuberta. Tampoc se li explica que els dos fotògrafs van col·aborar amb un taxidermista per crear els animals fantàstics i que els van batejar amb llatí fictici simulant les classificacions oficials. Objectes i paraules van ser utilitzats com a legitimadors d’un imaginari de veritat compartit pel públic. L’espectador troba els materials com si haguessin estat conservats durant molt temps: les fotografies estan lleugerament desenfocades, la tinta d’algunes cartes s’ha corregut damunt del paper i els marcs dels quadres mostren estelles i estan envellits. En línia amb el treball fotogràfic d’aquests fotògrafs, en especial de Joan Fontcuberta, Fauna posa en circulació un artefacte epistemològic per qüestionar la credibilitat de la veritat científica, l’objectivitat dels museus i la poca –o nul·la– objectivitat de la imatge fotogràfica. L’obra, que es presenta seguint el llenguatge i la museografia propis de les exposicions científiques, enfronta alhora l’autoritat del discurs científic i la versemblança de la fotografia. Exposada nombroses vegades en museus i espais d’Europa i Amèrica, Fauna genera perplexitat entre el públic. Quan l’any 1989 la instal·lació es va presentar per primer cop al Museu de Zoologia de Barcelona, una enquesta realitzada pel seu Departament d’Educació va revelar que un 27% dels visitants adults i amb titulació universitària va creure que aquells animals eren autèntics.

El nostre projecte Fauna, vol incidir fonamentalment, des de l’experiència estètica i amb una vocació inequívocament lúdica, en aquesta problemàtica. Com desmuntar els dispositius gnoseològics del media i del stablishment cultural? O, en un sentit més ampli encara, com desmantellar els processos de producció i transmissió de «coneixement»? A la fi descobrirem que la veritat és pura especulació. Que no hi ha una veritat absoluta sinó fantasies que més o menys s’hi acosten. I que totes aquestes fantasies, fins i tot les aparentment més innocents i innòcues, són interessades. Formalitzar una acció artística amb el material de la ciència possibilitava esbandir, d’entrada, les connotacions ideològiques immediates que afecten els mitjans de comunicació, els mites i clixés que generen: origen o referència reiterada, en definitiva, de bona part de l’art dels anys vuitanta. La ciència –en particular aquí la zoologia– ens obria uns camins menys explorats, segurament perquè, lluny del servilisme dels media, les institucions científiques han sabut conservar una certa autoritat moral. Fauna va néixer d’una inicial col·laboració fotogràfico-literària entre nosaltres dos, l’any 1985. En aquella ocasió es tractava de palesar, a l’entorn d’un catàleg de plantes inexistents, la fragilitat del poder de convicció del document fotogràfic, ironitzant el popular argument de «això-existeix-perquè-ha-estat-fotografiat». No en va s’atribueix a Borges, un dels inspiradors del nostre treball, la màxima: «Ser és ser fotografiat». Iniciàvem així aquest viatge als confins confosos entre la realitat i la ficció, entre la natura i l’imaginari. […] Fauna s’inspira també en altres vessants, com la mitologia i els bestiaris medievals. La morfologia d’algunes de les nostres criatures ha pres com a model figures mitològiques clàssiques o extraordinàries quimeres –la sirena, la hidra, el basilisc, etc.– referenciades com a bèsties reals pels naturalistes de més enllà del Renaixement. Altres vegades ha estat el valor de símbol que s’atribueix a molts animals: alguns, com la serp o el drac, encarnen les forces del mal a nombroses i distanciades civilitzacions. […] En síntesi, proposem una reflexió no només sobre el realisme i la credibilitat de la imatge fotogràfica sinó també sobre el discurs científic i l’artifici subjacent a tot mecanisme generador de coneixement, tot incidint sobre una multiplicitat de facetes que afecten diverses disciplines de creació.

Joan Fontcuberta i Pere Formiguera, 1989