"Durant gairebé un any he estat treballant en un vídeo, Octubre en el norte: temporal del noroeste, sobre el qual em disposo ara a dispersar alguns pensaments, com una presentació breu: però sense prou distància del resultat, ja que és com una lectura crítica d'aspectes parcials d'un àmbit geogràfic, urbanístic, social, històric concret. A causa que es tracta d'un viatge discontinu a través de l'espai i del temps, un recorregut entre fragments d'un paisatge urbà i social en transformació, en cap moment pretén aportar cap mena de visió globalitzadora o sistemàtica sobre un context que intueixo, per cert, saturat de cartografies unitàries, tancades i homogènies; Octubre en el norte: temporal del noroeste refusa voluntàriament, al contrari, oferir cap mena de cartografia uniformitzadora en qualsevol sentit geogràfic, temporal, històric o social, i tria tanmateix desmantellar-ne altres de prèvies.---El cos central de la cinta s'articula sobre un leitmotiv en les representacions visuals de l'anomenat "gran Bilbao": el recorregut al llarg de la ria, des de l'interior de la gran ciutat, camí cap al mar. El viatge proposat a Puerto de Bilbao (film de 1920 atribuït als germans Azkona, reconstruït i conservat per la Filmoteca basca) és interceptat, contrapuntejat, descomposat en diversos punts i passatges del trajecte pretès originalment lineal i descriptiu: una fragmentació i dispersió metafòrica que s'exerceix sobre un eix físic, temporal, històric. A la versió mediàtica i institucional sobre la demolició de les últimes grues a Abandoibarra, s'hi aporta un fora de camp: llegir la pèrdua dels espais físics de la vella ciutat industrial –on es van fer visibles les classes i els antagonismes socials– com a metàfora de la dissolució simbòlica del caràcter central del conflicte capital/treball i del proletariat com a subjecte social en l'imaginari de l'esquerra. Més tard, i col·lapsant les distàncies temporals, la visió d'un paisatge industrial ruïnós i en via d'aniquilació va aparellada i es confon amb la d'aquest dècades abans, encara incomplet i encara en progrés. Temporal del nord-oest: una metàfora terminal, en el límit del viatge proposat, on les onades contra l'escullera ens remeten a aquelles altres imatges d'onades que van ser símbol de l'avanç imparable de la revolució (Eisenstein); on les condicions climatològiques turbulentes a l'octubre (Celaya: "Tot és terriblement trist, ¡i tan bonic!") conflueixen amb l'octubre de 1984 que va presenciar els disturbis a Euskalduna; on l'enginyeria, la meteorologia, les tècniques i tecnologies de control i dominació de les forces naturals (Marcuse: la dominació de l'home per l'home a través de la dominació de la naturalesa) s'arrengleren amb el Bilbao futurista de l'imaginari tecnocràtic… i un llarg pròleg i epíleg al voltant de la zona minera, el lloc des del qual es genera la tremenda acumulació de capital que, en mans de la burgesia local, va afavorir el creixement industrial de la regió, per mitjà de l'explotació sistemàtica i insaciable dels recursos naturals i humans. […] Hi ha moltes formes de llegir i explicar la Història, i gairebé sempre la més sospitosa és la Història que s'explica al fil de qui controla i imposa els mecanismes narratius: qui decideix de què es pot parlar i quan, i amb quina finalitat (Santos Zunzunegui, al principi de la cinta: la tasca de l'historiador és un treball de muntatge). Hi ha moltes altres experiències i lectures de la Història i històries personals i col·lectives amb una narració que mereix ser escoltada i recordada. També voldria dir que oposar-se a les narratives dominants és primer de tot una tasca política, que algunes persones hem decidit exercir reorganitzant sons i imatges. Que oposar resistència a la narrativa hegemònica, i oferir una organització alternativa de les imatges i dels sons, és contribuir en realitat a la possibilitat d'una organització col·lectiva i alternativa de l'experiència: en el sentit de Godard quan diu que qui treballa amb les imatges es mou en un territori ocupat; i, en territori ocupat, un ha de triar ser part de la resistència. O en el sentit de Deleuze quan diu que un acte de resistència té dues cares, tant sota la forma d'una obra d'art com sota la forma de la lluita dels homes; és aquesta, sens dubte, una de les idees que poden connectar l'art amb la vida." Marcelo Expósito, 1996