El 1964 Nancy Spero es trasllada a Nova York, on és ignorada per una societat masclista i centrada en els expressionistes abstractes i en l’estètica minimalista en voga. Decideix treballar amb materials fràgils, amb els quals fa una crítica duríssima de la intervenció nord-americana al Vietnam. Més endavant, crea obres més personals basades en els escrits turmentats del poeta francès Antonin Artaud. El 1973 exposa a la galeria A.I.R. –la primera galeria de dones, fundada per Spero i altres artistes un any abans– el Codex Artaud, una sèrie de fràgils obres sobre paper, on l’artista utilitza una barreja d’escriptura, dibuix i collage. El text d’Artaud, escrit a mà o a màquina, es combina amb petites imatges pintades, creades com una extensió de les paraules. El seu format recorda els rotllos xinesos i japonesos, els papirs egipcis i les miniatures medievals. Amb una gran intensitat emocional i un acusat moviment i ritme visual, Spero centra la seva iconografia en la representació de la violència contra les dones.