Mar negro és una de les instal·lacions més ambicioses de Carlos Aires, un artista que pren el dolor col·lectiu i els desplaçaments geogràfics humans com a matèria del seu treball. Es tracta d’un terra fet amb llistons de fusta pintats de diferents colors i col·locats en forma d’espiga. Les fustes són peces soltes que s’instal·len seguint una combinació aleatòria, però sempre de forma geomètrica. El fet que es tracti de fustes usades i reciclades convida a caminar-hi pel damunt. D’entrada, la instal·lació destaca per la bellesa formal, el color i la textura de l’entramat de fusta. Però un segon element, un vídeo on s’indica la procedència de les fustes, capgira qualsevol lectura formal de l’obra i li atorga una alta càrrega simbòlica. Carlos Aires ha fet servir fustes procedents de les restes de pasteres i cayucos abandonats a les costes espanyoles. En concret, les ha anat a buscar en un cementiri de vaixells dea Cadis, on van a parar les embarcacions utilitzades per al transport il·legal d’immigrants. És així com l’espectador que camina damunt la superfície de fusta d’impecable geometria s’assabenta que aquesta s’ha construït amb les restes d’embarcacions il·legals amb què persones del continent africà han intentat, amb èxit o sense, fer realitat el somni europeu. Les qualitats formals de la peça enllacen d’una manera directa i material amb el drama humà que fa anys que es viu al Mediterrani. «No és gens fàcil assumir que et passeges com si res damunt un terra de fusta construït amb les restes de pasteres i cayucos del cementiri d’embarcacions per al transport il·legal més gran del món. Sobretot, perquè és insultantment bonic.» (Javier Díaz-Guardiola: «Meter la herida en el dedo», ABC Cultural, 14 març 2017) ». Al final de la projecció del vídeo, s’escolta el so subtil d’una ràdio marroquina com una referència a la immigració africana, reforçada pel títol de l’obra.